Carolina Marín: "Em creia una superheroïna que podia amb tot. Ara miro la salut"

¿Com es troba, físicament i mentalment?

Recuperant-me, però estic molt bé. El genoll em continua aguantant i això és el més important. Després de tres lesions de genoll tan greus, et replanteges moltes coses. La principal, que la salut està per davant de qualsevol altra cosa. He hagut d’acceptar coses que abans em passaven desapercebudes perquè em creia una superheroïna que podia amb tot. Ara el que més m’importa és la meva salut, el genoll. Afortunadament, continuo fent esport, puc continuar jugant a bàdminton, però soc molt conscient del que hi ha i, ara més que mai, escolto el meu cos. Si he de parar, paro. I si arriba un moment en el qual el genoll diu fins aquí, doncs ja està, no em quedaré amb l’espina de no haver-ho intentat.

¿L’objectiu és acomiadar-se a Huelva amb una altra medalla europea?

El que volia aconseguir era aquesta medalla d’or al Campionat d’Europa de l’any que ve, però per a mi ara això és una cosa secundària. I és un procés que he hagut de treballar molt, sobretot per la mentalitat que jo tinc. Quan jo em preparo per a un torneig, és per guanyar-lo, però en el dia d’avui la meva mentalitat ha canviat per les circumstàncies en les quals em trobo. És el que més m’ha costat acceptar, que per a mi guanyar, ara mateix, és poder agafar una raqueta de bàdminton per entrenar-me cada dia.

Va dubtar de poder-hi tornar a fer.

Quan em vaig trencar per tercera vegada el genoll a París, no em podia imaginar tornant a agafar una raqueta de bàdminton, és que ni se’m passava pel cap. Afortunadament, el cos em continua aguantant, em continua permetent jugar a bàdminton, i per a mi ja això és guanyar. Jo deia fa uns mesos que la meva il·lusió més gran era guanyar el Campionat d’Europa del 2026, però he canviat aquesta mentalitat. Poder arribar a jugar-lo ja serà guanyar.

¿Serà el torneig de la seva tornada?

Sí, segurament ho és. No tinc cap pressa, m’he pres el temps que he necessitat després dels Jocs de París, perquè necessitava una pausa, un descans amb mi mateixa per reflexionar sobre moltes coses, per veure si tenia una altra vegada ganes de jugar a bàdminton i sobretot si m’atrevia a fer-ho. Es pensa que com que ja he superat dues lesions de genoll, la tercera serà bufar i fer ampolles. I no és així, jo sé per quin cosa he passat i no vull acabar amb una pròtesi al genoll. Escolto molt bé el meu cos, ho estic intentant i em sento molt orgullosa d’aquest procés.

Després de tres lesions de genoll, ¿com gestiona la por que li pugui tornar a passar?

Sembla que els esportistes som com robots o superherois i som persones abans que esportistes, que sentim i patim. Molts dies m’envaeixen les inseguretats. Quan faig aquest moviment amb què em vaig trencar, doncs de tant en tant em ve algun pensament. Però m’enfoco en el fet que em sento molt afortunada que el cos em continuï respectant i donant-me l’oportunitat de continuar agafant una raqueta i en la seguretat que ho estic fent perquè m’agrada, aquesta és la feina mental que més porto a terme. Si arriba un moment en què durant dos o tres dies seguits no hi ha gaudi, llavors m’ho plantejaré i diré: "Fins aquí hem arribat». No faré això per obligació.

¿Estaria fent tot això si no hagués tingut aquest objectiu tan especial de viure un Campionat d’Europa a Huelva?

No, no ho hauria fet, potser ja estaria retirada. En condicions normals, el meu objectiu era retirar-me al Campionat del Món d’aquest estiu a París. Però no sé què hauria passat, perquè quan una li dedica tant temps a un esport durant tants anys, si no tens un objectiu, una motivació, és molt difícil tornar a intentar-ho per tercera vegada. Per a mi una il·lusió molt gran és estar en aquest campionat. Si no s’hagués celebrat a Espanya, potser ja hauria dit: "Fins aquí he arribat».

Notícies relacionades

Luis Enrique ignora Mbappé: «Soc soci culer, per això sempre em motiva jugar contra el Madrid»

Àlex Márquez viatja a Alemanya amb la idea de córrer el gran premi

¿Li va doldre més perdre una medalla que tenia pràcticament a la mà o la por del futur?

No va ser tant el perdre una medalla que tenia a les meves mans, com la ràbia de no poder donar-me l’oportunitat de lluitar pel gran somni que tenia, que era aconseguir un segon or olímpic. Amb el temps m’he adonat que no m’ha parat ningú, que no m’ha parat una rival, sinó que m’ha parat una circumstància externa a això, com és una lesió. Sempre intento buscar la part positiva dins d’una situació negativa o poc positiva. L’única espineta clavada que se’m quedaria, però que ara mateix ja tinc treta totalment, hauria sigut no haver intentat ser al Campionat d’Europa de l’any que ve. Qui no arrisca no guanya i jo estic arriscant molt la meva salut i el genoll, però com dic, vull intentar ser en aquest Campionat d’Europa, en el dia d’avui ho estic intentant. Aquesta espineta clavada ja la tinc més que treta.