El PSG compleix el somni qatarià

L’Inter de Milà es va presentar a la final de Múnic amb fama d’equip dur, ben guanyada davant del Bayern i el Barça. No obstant això, el PSG el va fer miques en una final tremendament desigual (5-0). Mai s’havia donat una golejada semblant. De la seva runa l’equip entrenat per Luis Enrique es va construir la corona que l’investeix com a rei d’Europa per primera vegada en la seva història.

De vegades fa la sensació que els partits discorren com els planifica un entrenador i va semblar el cas a l’Allianz Arena, escenari en què l’asturià va gravar la seva immortalitat: figura memorable a la ciutat de París, sisè entrenador que aconsegueix una Champions en dos equips diferents.

Al cap de 20 minuts ja tenia el partit controlat amb gols d’Achraf Hakimi i de Desiré Doué, tot un diable a la final. Un noi de 19 anys firmat per uns 60 milions del Rennes que va assistir al lateral en el gol inaugural i es va atrevir a xutar en el segon. Després, a la segona part, va culminar el tercer gol iniciat amb un detall de luxe de Dembélé. Doué, un altre geni adolescent que emergeix i que ahir va ampliar la seva legió d’admiradors.

Es fa constar la quantitat pagada per Doué perquè els diners no li van escatimar a Luis Enrique després de la sortida de Mbappé, però amb ell el PSG va començar a fitxar amb criteri tècnic i no mercantilista. Dembélé, Doué o Kvaratskhelia han aportat el compromís defensiu que sempre ha exigit l’asturià als seus jugadors. Ja va avançar fa un any que sense l’avui atacant madridista formaria un equip millor, més equilibrat. Semblava un rampell. Ha demostrat que no ho era i l’Inter va ser l’últim enemic en adonar-se’n.

Una derrota aclaparadora

Els seus jugadors van anar a buscar la final des del principi, amb una pressió alta incansable, de gossos famolencs, tot un reflex de la personalitat de Luis Enrique. Admirava veure córrer Dembélé, assetjant el porter Somner, tan decisiu en l’eliminatòria davant el Barça i tan invisible davant el PSG. El punta francès, abans extrem i ara fals davanter, va coronar la seva actuació amb dues assistències, l’última a Kvaratskhelia. ¿Suficient per arrabassar-li la Pilota d’Or a Lamine Yamal? Ja es veurà.

Notícies relacionades

Guardiola desitja que Flick duri «molts anys al Barça»

Alcaraz, als quarts de París després d’un combat molt dur

L’envellit equip dirigit per Simone Inzaghi –la seva mitjana d’edat era la més alta entre els 36 equips que van entrar en la competició– va decebre. Va semblar superat pel futbol volcànic del PSG, que va guanyar aclaparadorament. Va fer cinc gols, una xifra inèdita en una final de Champions, però n’haurien pogut ser bastants més. Així de gran va ser la diferència entre els dos finalistes. Un va aniquilar l’altre.

El viatge d’aquesta temporada del PSG fins al cim de Múnic va començar per un pedregar i no va començar a pavimentar-se fins a les últimes jornades de la primera fase. Va estar a punt d’estimbar-se, gairebé no ho explica, però quan van arribar les eliminatòries va reformular la seva posada en escena. Es va exhibir com un equip robust i esplendorós, sobretot a la final. El projecte d’Al-Khelaïfi, el president del PSG, i l’emirat veuen finalment complert el seu somni europeu. Han trigat 14 anys.