Alejandro Blanco, president del Comitè Olímpic Espanyol: "Madrid i Espanya mereixen uns altres Jocs Olímpics"

Afronta el seu sisè mandat pocs mesos abans de complir 20 anys en el càrrec. Quan mira enrere, ¿quin balanç en fa?

És la pregunta més difícil que em pots fer, perquè no he de ser jo qui faci aquesta valoració. Des del meu primer dia de mandat, aquesta casa és la casa dels esportistes, dels entrenadors, dels clubs i de les federacions, i crec que aquest és el gran canvi que ha experimentat el COE. Del que més satisfet estic és que l’esportista senti que és a casa, en els bons moments i en els dolents, quan necessiten ajuda, més enllà de l’esport.

En cada reelecció ha tingut més suport que en l’anterior mandat. ¿Quin és el seu secret?

El treball i la confiança de la gent. I entendre que aquest càrrec suposa estar disponible les 24 hores del dia els set dies de la setmana, i que des d’aquesta casa es poden fer moltes coses pel nostre esport i el nostre país.

L’han temptat en més d’una ocasió des del món de la política. I no només des d’un partit.

Sempre he rebutjat entrar en el camp de la política dels partits. Crec que al COE es fa política en favor de l’esport i en favor d’Espanya, sense que hi hagi el biaix d’un determinat partit polític.

¿És plantejable una candidatura de Madrid de cara als Jocs Olímpics de 2036?

Madrid ha d’organitzar uns Jocs Olímpics. Amb la nova filosofia que impera en el COI a l’hora d’escollir les seus olímpiques, Madrid és la ciutat que està més preparada del món. Amb una inversió mínima, Espanya podria organitzar uns Jocs. Les distàncies i els desplaçaments serien molt més curts dels que hem vist en altres ciutats. Vull incidir en un detall important: el sistema d’elecció de seu ha canviat. No sé si serà l’any 2036 o el 2040, però Madrid ha d’organitzar els Jocs.

El moment de Barcelona-Pirineus ja va passar. ¿Li queda una espina clavada?

La sensació que tinc és de dolor i decepció. No van ser els polítics els que no es van posar d’acord: va ser un polític concret qui va arruïnar aquella candidatura, que ho reunia tot. I el COE hi confiava plenament. A Catalunya es va fer un treball extraordinari, tots els polítics es van unir. Espanya defensava aquella candidatura i la decisió d’un senyor, que va ser el president d’Aragó, el senyor Lambán, ho va destrossar. És així de simple. Era un gran projecte capaç de permetre una nova vida a la muntanya, com va passar a Barcelona amb els Jocs, però en aquest cas a tot el Pirineu. Va ser un error terrible. Així és la vida.

¿És recuperable?

Va valer la pena recórrer aquell camí, però el resultat final no va ser l’adequat. Ja no és recuperable a curt termini. Han passat ja dos Jocs d'hivern i ho tenim molt complicat, perquè, a més, jo crec que el pitjor d’això és que hem decebut el Comitè Olímpic Internacional. El COI confiava en nosaltres i es pot dir que fins i tot ens va esperar. Una gran decepció.

Sembla que la seva feina només es valora cada quatre anys, pel nombre de medalles guanyades.

No podem valorar tot el desenvolupament de l’esport d’un país només pel nombre de medalles que acaba aconseguint en uns Jocs Olímpics. Amb els Estats Units, Austràlia i el país organitzador, Espanya és el país que més equips porta als Jocs. Fas els comptes i veus que el 56% dels esportistes espanyols que van anar als Jocs estan entre els vuit primers; aquest és el valor d’Espanya.

Però sortim perdent en la comparació amb Itàlia. O amb els Països Baixos, que té molta menys població que Espanya.

No podem comparar-nos amb Itàlia, perquè Itàlia multiplica per vuit la inversió. Comparar-nos amb França, amb Alemanya, amb el Japó... No podem fer-ho. L’important és el quocient entre resultats i inversió. I, en aquest sentit, som un dels països punters del món. Estem preparats per superar les 22 medalles de Barcelona; només hem d’esperar que arribi aquell moment. Però no ens fiem: si traiem 18 medalles ho hem fet bé; si en traiem 26, molt bé, i si traiem, 12 malament... És que això no és així. Cal mirar-ho tot en el seu conjunt. I quina casualitat que nosaltres som més crítics amb nosaltres mateixos que no pas el món ho és amb nosaltres.

¿Què ha de passar perquè s’inverteixi més en esport?

És una suma de tot. El Govern actual ha fet una inversió molt gran, comparat amb el punt del qual veníem. Ho hem d’agrair, però no podem comparar-nos amb altres països que hi han invertit molt des de fa molts anys. Els Països Baixos, Itàlia i Alemanya, per exemple. Hem de pensar: "¿què volem de l’esport espanyol?, ¿on el volem portar d’aquí a 30 anys?, ¿què hem de fer per assolir aquests objectius?» I aquí entren el Govern, les empreses, les federacions, els mitjans de comunicació... És a dir, treball en equip. Però els resultats no arriben de la nit al dia. Ara, per exemple, hem fet un gran salt endavant amb el conveni que hem firmat amb el Ministeri de l’Exèrcit per donar més seguretat als nostres esportistes. Espero que aviat puguem tenir-lo amb la Guàrdia Civil i amb la Policia Nacional.

El conveni amb l’Exèrcit es tracta de reservar unes places per a esportistes d’elit.

No només això: els esportistes desenvoluparan una feina en l’Exèrcit i es formaran. Si no tenen una formació universitària, poden fer carrera com a soldats. I, si hi entren amb carrera universitària, poden fer la carrera militar: els facilitem una formació per al futur, i en això el COE insisteix molt.

Notícies relacionades

El Barça planeja estrenar el nou Camp Nou al Gamper, però només per a 25.000 espectadors

L’anglès Alexander-Arnold, confirmat oficialment com a nou jugador del Reial Madrid

Molts esportistes pateixen després de la retirada.

L’Oficina d’Atenció a l’Esportista és important per ajudar els esportistes més enllà dels resultats: t’ajudarem mentre competeixes, però la vida, si Déu vol, és més llarga i t’ajudarem a formar-te per al futur. Per això aquest conveni ha sigut tan important i per això estic tan agraït al Govern.