Jana Fernàndez, defensa del Barça: "Aquest any m’he trobat a mi mateixa, m’he tornat a enamorar del futbol"

Queda ja molt poc per a la final. ¿Augmenten els nervis?

Es nota que ja s’acosta. Estic una mica nerviosa, potser per l’escenari. És una final de la Champions, estem de nou aquí per quart any consecutiu. És una bogeria pensar-ho, i es nota la tensió de la setmana prèvia: en els entrenaments la gent està molt més concentrada del que és habitual. Hi ha moltíssima il·lusió, com sempre. És una final més, però no és una final qualsevol. Proclamar-se campiones d’Europa una altra vegada és molt important, i aquest és l’objectiu.

Aquest any ha sigut molt especial per a vostè.

Estic molt contenta. He sigut convocada per a tots els partits de la temporada, que era un dels principals objectius abans de començar-la. Pot semblar una tonteria, però per a mi no ho és.

¿S’ha tornat a sentir futbolista?

El dia a dia es viu d’una manera molt professional, correcta. Tot i que amb il·lusió i alegria, com soc jo. No sé viure el futbol d’una altra manera. No soc una persona seriosa i no sé transmetre això a ningú. Vaig molt al dia, amb petits objectius, sense pensar en el demà, sinó en l’avui: en l’entrenament d’avui, en què faré avui per poder aportar a l’equip, per poder millorar com a jugadora i com a persona.

¿La greu lesió de genoll que va patir l’ha canviat?

Ho valores tot diferent. No sé exactament per què, però suposo que pel que he viscut. Ho comences a relativitzar molt tot. Potser una altra persona ara mateix no pensaria: "Que bé, he estat convocada tots els partits de la temporada». Però per a mi és una cosa molt especial i que feia anys que no podia viure. Era un objectiu per a mi i ara només ens queden dos partits. En aquest sentit puc dir que em sento molt realitzada.

¿Com recorda aquests moments difícils?

Recordo moments molt durs, tant per a mi com per a la meva família i les meves companyes. Ens va tocar viure a quatre de nosaltres la mateixa lesió. Són moments complicats. A més, la temporada següent no em vaig trobar bé i vaig tenir un parell de lesions musculars que em van fer estar lluny dels terrenys de joc molt temps. Són moments molt durs, però treus coses positives de cada un.

¿S’ha tornat a enamorar del futbol aquest any?

Totalment. M’havia desenamorat una mica del futbol. En algun moment vaig pensar: "Potser no soc una jugadora per jugar molts anys. Pot ser que m’hagi de retirar aviat». És una bogeria pensar-ho ara, i més veient com està anant tot. Però de vegades pensava: "Potser no torno a ser jo». Hi va haver moments de dubtes. Però aquest any m’he trobat molt a mi mateixa, tant personalment com futbolísticament. Estic trobant la versió de la Jana que vull ser i espero que duri.

Ha tingut un rol secundari en l’equip. ¿Es fa dur no poder aportar tant com voldria?

És difícil. Per a qualsevol jugadora que estigui a la banqueta, és complicat de gestionar. Són moltes emocions, però, bé, jo aquest any he tingut una filosofia que m’ha ajudat a afrontar el que m’ha tocat jugar de la millor manera possible: esperar la meva oportunitat, treballar molt per a mi, perquè això em farà ser millor jugadora.

El vestidor s’ha unit molt aquest any. Passen juntes també els dies lliures fent plans. ¿No arriba a un punt de saturació?

Crec que ja havíem arribat a aquest punt en altres anys [riu]. Massa temps juntes. A més, la gent que va a les seleccions també es torna a veure allí una altra vegada. Crec que és bonic, perquè hem trobat l’equilibri perfecte entre gent jove i veteranes.

Ha sigut una temporada, sobretot al principi, en la qual han rebut algunes crítiques.

Els comentaris i tot el que hem hagut sentir han fet que ens unim encara més. Acabes un partit amb golejada, ens marquen un gol en contra, i la gent només es fixa en això. Ens ha unit molt. Mai n’hi ha prou, tot i que ho guanyis tot. Hem malacostumat la gent. A nosaltres ens encantaria malacostumar moltes temporades més, però és una cosa difícil de valorar des de fora. Des de dins, de vegades dubtes també. Estem dubtant una altra vegada pels quatre títols i ningú es para a pensar en el que estem fent. Sempre hi ha alguna crítica, algun demèrit, sobretot al principi de temporada, que no estàvem trobant la millor versió. Aquests comentaris ens van unir més.

¿Els va enfadar?

Va ser frustrant. Fa molts anys que guanyem i sembla que no n’hi ha prou. ¿Què més hem de fer? Doneu-nos una mica de marge de poder equivocar-nos, millorar i valorar el que estem fent, que és molt important.

Va viure la final de Bilbao. Ara arriba Lisboa i els aficionats tornaran a seguir-les. ¿És conscient realment de tot el que mouen?

Crec que de vegades no en som gaire conscients. Ara mateix tampoc soc conscient del que vam viure a Bilbao l’any passat. De vegades, la família o els amics t’ho recorden. Crec que el que vam viure a Bilbao serà irrepetible, tot i que ¡tant de bo! Lisboa queda a prop, la gent s’ha animat, la gent que ens espera és molta. Nosaltres volem fer-los gaudir.

¿El que més costa a les futbolistes és viure el present?

Totalment. Tenir cada tres dies un partit no et deixa pensar, viure i veure’t reflectida en el que has viscut. És cada dia una cosa nova, un entrenament nou... És difícil d’assimilar. D’aquí a uns anys mirarem enrere i fliparem.

Notícies relacionades

El Barça vol engegantir el seu regnat amb la quarta Champions

De l’1 al 100

Físicament també és complicat aguantar aquest calendari.

Molt. Físicament ho vas notant. Potser nosaltres, que som més joves, no ho notem tant, però ja sents la gent més gran que fa broma amb això, i crec que tenen raó. Crec que és una cosa que les institucions s’haurien de replantejar. No és sa jugar tant, tan seguit, amb tantes convocatòries i partits... Sense poder descansar.