Álex Baena: «Vaig enviar un missatge al meu psicòleg i li vaig dir: ‘Deixo el futbol’»

Va venir de Roquetas de Mar (Almeria), el seu poble, al Vila-real. I això que només tenia 11 anys. ¿Com va ser?

Va ser dur, molt dur. Tot i que sempre vaig tenir la meva mare al meu costat. Ella sabia que era el meu somni. Però a l’arribar aquí era el més petit de la residència. Anava sempre sol a l’escola, els altres anaven a l’institut. Només els veia al camp durant l’entrenament, només una hora i mitja, i ja de nit a l’habitació. Em veia més sol que mai.

¿No va pensar mai a tornar?

Doncs sí. A mi el que més costava era tornar aquí després del Nadal. Recordo que en un d’aquells viatges en què em van deixar al pàrquing, els vaig dir: ‘No, no baixo, torno cap a casa’. ¡Em va haver de venir a buscar el míster i tot! Entre llàgrimes i bronca, em van treure.

¿Va imaginar fins on arribaria?

Moltes vegades ho he parlat amb la meva família, pensant en tot el que hem viscut. Si pogués tornar enrere, ¿tornaria a deixar-ho tot amb només 11 anys? Ara és molt fàcil dir que sí. Però no sé si en una altra ocasió hauria fet el mateix, de tan malament que ho he passat, tot el que he patit jo, però també la meva mare, la meva família. Si alguna vegada tinc un fill i em diu que amb 11 anys se’n vol anar... Doncs el recolzaria amb l’experiència que he tingut, però per a la meva mare era molt dur deixar marxar un fill d’11 anys i haver de deixar-lo sol aquí.

¿Val la pena?

Es pot dir que jo he perdut quasi tota la meva infància i adolescència. Era dur veure que, tot allò que es pot fer amb 15 o 16 anys, jo no podia fer-ho, perquè l’endemà tenia partit, o entrenament. Quan vius en aquell moment no ho acabes d’entendre. Al final, el més difícil és escollir el camí correcte i seguir-lo. Tens 11 o 12 anys. No és tan fàcil perquè veus que els teus amics surten de festa un divendres i tu no pots fer-ho. ‘¿Per què ells sí i tu no?’, et preguntes.

Vostè es quedava a Vila-real i Sara, la seva mare, tornava sola.

Sí, ella és la que més malament ho ha passat. ¡Sens dubte! Molt pitjor que jo. Ara comencem a parlar una mica més tot el que va passar llavors. Jo trucava a la meva mare 15 o 20 vegades al dia. ,I quan penjava, ella es posava a plorar. Ho sé ara perquè abans no m’ho deia.

I aquell nen arriba a l’elit.

Això és una cosa que no es pot ni somiar. A més, en la temporada passada l’equip va començar amb una mala ratxa. I jo, personalment, tampoc em trobava bé. Això em va afectar en l’àmbit professional. Si em diuen que acabo guanyant l’Eurocopa i els Jocs Olímpics no m’ho podria haver cregut. Ni de lluny. Ha sigut, fins ara, el millor any de la meva vida. Mai me n’oblidaré.

El seu millor any ve, curiosament, després d¡haver viscut el seu pitjor any, ¿no?

Com ja se sap, va ser després d’una topada que em va deixar tocat personalment, fins al punt que volia deixar el futbol.

¿De debò?

Sí. Molts cops ho parlo amb el psicòleg i recordo el missatge que li vaig enviar llavors. ‘¡Ja està! Deixo el futbol, no vull seguir’. Quan vaig tocar més fons va ser a l’Eurocopa sub 21 amb la selecció. Després de la final la premsa em va criticar molt, i allò va ser el detonant final: ‘Ho deixo, no vull seguir aquí’. Aquells dos primers mesos de temporada no tenia ganes d’entrenar ni de venir a la ciutat esportiva. Ni de jugar. Res. Al camp era com si res m’importés, com si no volgués continuar jugant, vaig rebre targetes... Llavors em va arribar la convocatòria de la selecció, quan pitjor estava. Allò va ser un punt d’inflexió en la meva vida.

Com el seu pas pel Girona.

Teníem ofertes de clubs de Primera, algun equip estranger i d’altres de Segona, l’opció de tornar a casa per anar a l’Almeria... Però tots m’havien parlat súper bé del Girona: ‘Endavant, tinc un bon pressentiment’. I el temps em va donar la raó, perquè l’Álex Baena d’avui no es pot entendre sense el que vaig viure amb el Girona i sense Míchel. Ell és l’entrenador que més m’ha marcat en la meva carrera.

Torna al Vila-real i per Nadal rep una megaoferta des de l’Aràbia Saudita. I no hi va.

Em vaig passar el dia tancat a casa. ‘¿Què faig, accepto o em quedo?’ Vaig estar 11 hores enganxat al mòbil. Recordo que l’última trucada va ser amb el meu psicòleg, que em va preguntar: ‘¿El teu cor, què sent?’ I jo li vaig dir: ‘Més no que sí’. Llavors em va respondre: ‘Has de fer cas al cor, el que sents en aquest moment’. Després de penjar vaig trucar directament a Fernando Roig fill: ‘Em quedo’. Els diners són importants en la vida, però no ho són tot. Jo soc molt ambiciós i vull guanyar títols; l’any que ve és el Mundial dels Estats Units i vull ser allà amb Espanya.

¿On anirà aquest estiu?

No ho sé. El Vila-real és casa meva, i si he de sortir ha de ser a un equip més gran. Per mi, un club més gran que el Vila-real només són els millors del món. Mai me n’aniré si no és per aspirar a més. Cal ser agraït en la vida i, si he de sortir, ha de ser de la millor manera possible, perquè el meu somni és retirar-me aquí, al Vila-real.

Notícies relacionades

Ayuso torna a desafiar Roglic i li retalla un altre segon

Alonso i Sainz il·lusionen a Imola a l’entrar entre els sis primers

I avui, el Barça de Flick

És l’equip que més m’agrada veure. M’encanta. No n’hi ha cap altre més en forma. M’agrada com juguen, com ataquen, com pressionen, com defensen... Estic enamorat de Pedri. M’encanta jugar amb ell en la selecció. Sé que Lamine és súper desequilibrant i canvia partits, però jo donaria la Pilota d’Or a Pedri.