"La Titan té una cosa que fa que sempre vulguis tornar"

Abillat amb el seu uniforme de treball, Lluc Crusellas somriu al recordar el que va viure fa un parell de setmanes al desert del Marroc. Des del seu obrador, a Vic, la vida torna a prendre un ritme frenètic molt diferent del que portava fa poc menys de 10 dies durant la Titan Desert. "És part de la màgia de la cursa, acostumat a sempre estar envoltat del meu equip, allí ets tu i només tu. Aquesta immensitat en un espai tan preciós com el desert fa que t’hi enganxis i que en vulguis sempre més", confessa el millor xocolater del món.

Va ser la seva tercera participació en la prova i es podria dir que la més especial, ja que ho va fer junt amb el seu germà Pol. Com ell, uns altres il·lustres de la cuina, els germans Torres, hi van participar també sota el paraigua de la família KH7. I és que crida l’atenció que hi hagi participants amb vides paral·leles fora del món de les dues rodes en proves tan dures com la Titan Desert, però és una cosa cada vegada més habitual. "És dur, evidentment, però té una cosa que fa que sempre vulguis tornar i això enganxa", reconeix.

Tot i que participa regularment en proves cicloturistes, reconeix que cap és com la Titan Desert. "No sé què genera que fa que sempre vulguis tornar. Malgrat la duresa, de la calor, del cansament, té una cosa especial", assegura. "Hi ha coses de la Titan que et marquen. Recordo una etapa en què estàvem passant per pobles de l’Atles i de sobte et sortien nens a demanar-te aigua. En aquells moments et planteges que hi ha tantes realitats diferents al món... Valores molt el que tens. Tu estàs allí gaudint de la bicicleta i hi ha gent amb vides molt diferents", rememora el pastisser.

"El ciclisme s’ha convertit en la meva teràpia i en la meva manera de connectar amb el que de veritat importa", afegeix. En el cas del Lluc, el ciclisme l’ha acompanyat al llarg de la seva vida des que tenia 10 anys. "Vaig competir en ciclisme des d’infantil, i ho vaig mantenir fins que va arribar el moment d’elegir. La pastisseria sabia que em permetria guanyar-me la vida, amb el ciclisme no ho tenia tan clar. No obstant, continuo sortint diàriament amb bicicleta i quan no estic entre xocolates estic damunt la bici", assegura el reconegut reboster. "El que més m’agrada és que em permet deixar enrere tot l’estrès del dia a dia que majoritàriament visc en equip, i trobar-me sol enmig del no-res. És la meva vàlvula d’escapament", afegeix.

Notícies relacionades

Pedersen suma la seva tercera victòria en el Giro

Els homes de Paco

Treure profit de tot

Aquesta passió, que l’ha acompanyat sempre, l’ha ajudat també en la seva professió. "A la pastisseria he aplicat molt els valors del ciclisme, fins i tot en el meu dia a dia. L’esforç, la constància, l’actitud... Competeixo des dels 10 anys. Als 15, mentre tots els meus amics anaven de festa el cap de setmana, jo em ficava al llit aviat per anar en bici l’endemà", afirma. "Al revés també he après. Hi ha coses de la pastisseria que m’he emportat al ciclisme. Ja no només el fet de gestionar-me l’alimentació de les sortides i fer-me les meves pròpies barretes, sinó que la pastisseria és un ofici molt precís i exacte, i això traslladat a l’esport ajuda a organitzar-se una sortida llarga per exemple i tenir-ho tot més planificat sense deixar gaire marge a la improvisació".