"Reus torna a ser feliç amb el futbol"

"A Reus ja hem plorat suficient", assegura Marc Carrasco, entrenador del Reus FC Reddis, a qui se li il·lumina el rostre al parlar del seu club. Dues desgràcies van marcar i van enfortir el seu amor per l’equip: la mort per infart del seu excompany Jordi Pitarque, el 2010, i la desaparició del CF Reus Deportiu, el 2020. El Reus FC Reddis, una fusió entre entitats que preserva el llegat de l’antic club, ha fet renéixer el futbol a la ciutat. En quatre anys ha pujat de Segona Catalana a Segona RFEF, quarta categoria del futbol espanyol, on més anys havia jugat el Reus històricament.

El 2020, el jutjat va ordenar la desaparició del CF Reus Deportiu, ofegat pels deutes després dels millors anys esportius de l’entitat a Segona Divisió i una gestió econòmica plena d’ombres, inversions fallides a la Xina i vendes frustrades per part del màxim accionista, Joan Oliver. Sense temps per processar la pèrdua, el futbol base es va mobilitzar per poder donar continuïtat als seus equips, i així va néixer la Fundació Futbol Base Reus. "Després de dos anys de funcionament, el CF Reddis no passava pel seu millor moment i amb la gent del Reddis i la fundació vam decidir emprendre aquest projecte a tres bandes entre la Fundació, el Reddis i la Plataforma Sempre Reus 1909, que engloba els aficionats orfes del seu equip", assenyala Carrasco, en aquell moment director esportiu de la fundació.

Creixement exponencial

El Reddis va aprovar en assemblea el canvi de nom, escut i equipament per convertir-se en el CF Reus Reddis, amb el roig-i-negre del desaparegut Reus com a color principal i amb una junta directiva presidida per Xavier Roig. El creixement ha sigut meteòric des del punt de vista esportiu i social: tres ascensos en quatre anys per pujar a Segona RFEF en el segon intent a falta de cinc jornades, més de 1.100 socis i un rècord d’assistència de 3.500 aficionats.

El profund vincle que Marc Carrasco sent amb el club i la ciutat dona sentit al projecte. Tots els futbolistes són de Reus ciutat o de la província o bé exjugadors de l’antic Reus Deportiu, com Ramon Folch, Ricardo Vaz o Alberto Benito. "El denominador comú és el quilòmetre zero. Tenia clar que això s’havia de fer amb gent d’aquí, que sentís el club." "El nostre davanter és policia local a Reus, el capità Xavi Jaime treballa en un banc de la ciutat i et pots trobar Ramon Folch o Ricardo Vaz passejant amb els fills pel centre. Som un equip molt pròxim a la nostra gent i a la ciutat, i això es tradueix en carinyo", diu el tècnic.

Un sentiment que comparteix Ramon Folch, que va decidir tornar a casa després de passar per l’Oviedo, l’Elx i el Tenerife, recentment al Cornellà a Primera RFEF. "Que els jugadors sentin els colors fa que a l’hora de lluitar al camp donis un plus pel sentiment de club i la samarreta. Amb tants ascensos sembla fàcil, però no ho és. Hem lluitat contra equips com el Badalona i l’Hospitalet, que fa anys que ho intenten, i nosaltres ho hem aconseguit al segon any".

Ciutat d’hoquei, al futbol sempre li ha costat omplir l’estadi. "Al futbol, honestament, la gent hi anava quan guanyava", diu el periodista Andreu Rauet, autor d’El caso Reus i Laporta Gate, documentals que pretenen assenyalar els possibles responsables de la desaparició del Reus Deportiu. Aquesta temporada, el Reus Reddis ha reunit una mitjana d’entre 1.500 i 2.000 seguidors. "L’afició s’ha bolcat, crec que quan érem a Segona B mai s’havia vist això d’aquest any", explica Folch.

Notícies relacionades

Pedersen suma la seva tercera victòria en el Giro

"La Titan té una cosa que fa que sempre vulguis tornar"

Al Municipal es canta al Reus Deportiu, es barregen les samarretes del passat i del present i l’afició s’ha rejovenit, connectant amb els seus jugadors. "El llegat sociocultural del Reus Deportiu és inevitable. La gent, quan va al camp, ja no es pregunta quin Reus és. A poc a poc s’està generant un moviment social que pot tenir continuïtat si tractes bé l’aficionat. La gran diferència amb l’antic Reus és que l’aficionat estava maltractat i va acabar donant l’esquena al Reus, que va morir com un projecte empresarial d’Oliver, Laporta i companyia. Les penyes van ser apartades, es va duplicar el preu dels abonaments al pujar a Segona, no es permetia l’entrada de tifos... L’únic que es va fer va ser apagar la flama amb una gestió autoritària i despòtica d’Oliver", assenyala Rauet.

Quan va assumir el repte, Marc Carrasco tenia ben clar que la Segona RFEF era el mínim a què havia d’aspirar el Reus Reddis. Ara, explica, els toca créixer i assentar-se en tots els sentits, també des del punt de vista estructural, a banda també d’intentar sumar el projecte al màxim d’empreses i institucions de la ciutat, sense repetir els errors del passat i amb la identitat i el sentiment per bandera. "Reus torna a ser feliç amb el futbol. Toca estar alegres, units i mirar cap al futur".