Lamine, més ràpid que la història

Assumir la responsabilitat

Potser no hi ha precedents d’una exhibició d’algú tan jove, beneïts 17 anys, en un partit tan capital de la Champions. El Barça-Inter de la fresca nit del 30 d’abril a Montjuïc serà recordat per l’apoteosi de Lamine Yamal, per la seva obra mestra davant d‘un Inter que passa per ser el millor equip defensiu d’Europa. El noi va aixecar el dit per assignar-se la responsabilitat de ser qui aixequés el Barça d’un 0-2 que en un altre temps hauria portat l’equip al cementiri. Per si no fos prou, Koundé, l’heroi de la Copa, es va lesionar el bíceps femoral de la cuixa esquerra i es perdrà, com a mínim, el partit de dissabte contra el Valladolid, la tornada de la Champions i el clàssic.

Simone Inzaghi va haver d’anar variant el seu pla defensiu i sol·licitar ajudes de quatre i cinc futbolistes a mesura que el marcador principal de Lamine, el carriler de 27 anys Federico Dimarco, s’anava rebolcant per terra. El pobre defensor no va aguantar ni una hora.

Va ser Dimarco qui va anar per terra quan Lamine Yamal, en plena òpera, el va superar per velocitat –primer– i per agilitat en la retallada –després– abans que Sommer evités un gol antològic. Tot i que a l’acció de l’1-2, tres minuts després que Dumfries marqués el primer dels seus dos gols, ni tan sols cinc futbolistes de l’Inter van saber què fer quan Lamine va estabilitzar el seu cos i va dibuixar una rosca que va fer embogir a la grada el seu pare, Mounir. Embotit en una samarreta del Barça amb el nom del seu fill, a qui té estampat al costat d’ell al saló del seu pis, Mounir es va agafar a la tanca i la va fer tremolar. "Per bé o per mal, Lamine Yamal", li encanta dir al patriarca, el seu principal groupie i que a les xarxes socials, sempre amb música hip-hop de fons, acostuma a recordar que ningú li cuinava millor que ell les aletes de pollastre. Sempre amb molt de condiment.

En una societat que sempre ha necessitat la comparació amb el passat per entendre el present, la memòria trasllada Leo Messi amb el Barça. Amb 18 anys, el febrer del 2006, la Puça es va doctorar a Europa a Stamford Bridge davant aquell Chelsea que José Mourinho va convertir en un dels equips més temibles d’Europa. Messi, enganxat a la línia de l’extrem dret, queia i s’aixecava davant la desesperació d’Asier del Horno, qui, fart, va acabar per caçar-lo i guanyant-se l’expulsió. Però encara eren els vuitens de final d’una Champions que el Barça guanyaria a París, tot i que sense Messi, lesionat.

La precocitat, tantes vegades traïdora en el futbol, també ha sigut necessària en la creació de mites longeus. Edson Arantes do Nascimento, és clar, Pelé, va conquerir el Mundial de Suècia del 1958 amb 17 anys. I ho va fer mentre ell mateix deia que ho veien com "una mascota".

Notícies relacionades

El polèmic raper Travis Scott estamparà el seu logo a la samarreta del Barça

"A mi em pots jutjar pel meu rendiment, però no pel meu cos"

Dimecres a la nit, mentre els highlights amb les accions de Lamine Yamal es multiplicaven i ja havia acabat l’homenatge que li van fer els seus companys pels seus 100 partits amb el Barça (Pelé va assolir els 100 al Santos amb 18 anys i 319 dies), els seus companys de professió l’omplien d’elogis. Des d’Erling Haaland, davanter del Manchester City –"aquest noi és increïble", va publicar el noruec amb l’acció en què va deixar estirat Dimarco–, fins a l’exblaugrana Thierry Henry, que, en plena entrevista a la CBS, va demanar a Lamine que li regalés la seva samarreta quan vagi a presenciar el pròxim clàssic de la Lliga a Montjuïc. "Però tu em dones la teva", li va respondre Lamine amb prou facilitat per compassar una voràgine mediàtica que encara anirà a més.

Ronaldo Nazario va guanyar la Pilota d’Or amb 21 anys i 3 mesos. El més precoç. Però Lamine va més ràpid que la història.