Dos optimistes del gol

El vivificant Barça de Hansi Flick ha anat sumant peces. Tret d’Ansu, pràcticament tots han respost a la crida del tècnic alemany al crit de ¡present! L’última barretada ha sigut la de Ferran Torres, un suplent amb esperit de titular, no d’aquells que rondinen des de la banqueta. Un optimista del gol que ja ha aconseguit 16 dianes, amb una sorprenent mitjana d’un bingo cada 80 minuts. Un futbolista que semblava destinat a l’estepa futbolística blaugrana i que la grada no acabava d’apadrinar. Avui és alguna cosa més que un aiguader per mirar d’evitar que Lewandowski tingui desmais.

Al Metropolitano, Ferran va fer cruixir l’Atlètic amb un desmarcatge d’autor i una assistència a l’estil Houdini de Lamine, que amb 17 anys com més cartell té el partit més creix. En la semifinal de Copa, aquest jove prodigi va servir de llançadora al Barça contra un adversari amb més ullal que futbol a la primera part. Després, quan Simeone va decidir descamisar-se, el Barça de Lamine va passar a ser el Barça d’Araujo, suport final del gol de Ferran. Si el valencià va fer seure d’entrada Lewandowski, un dia abans Endrick va fer el mateix amb Mbappé. Amb un any més que Lamine i, de moment, amb molt menys impacte, el brasiler, clau en les eliminatòries amb el Leganés i el Celta, va tombar la Reial a Anoeta i va encapçalar el torn golejador dels blancs en l’embogit partit de tornada.

Com Ferran, Endrick no necessita gaire cosa per deixar empremta. Descomptat Vallejo, és el jugador a qui ha donat menys pista Ancelotti (una mica més de 500 minuts), però a la Copa ha sigut el flotador del Madrid. Cinc dels seus set gols els ha certificat en aquest torneig. Té desimboltura per negar més d’una passada a Mbappé. Un davanter que l’encanona sense miraments. Amb Endrick i Mbappé, el Madrid va ser el Madrid més Madrid. Una enigmàtica muntanya russa, un equip ensopit i permeable fins que es va veure a la lona en l’últim assalt. Llavors va emergir el Reial d’aquells rampells que cap simposi futboler ha sigut capaç de desembrollar.

Camí de la seva vuitena final cara a cara, el Barça i el Madrid van ser un calc en les semifinals. El mateix resultat com a forasters (0-1) que a casa (4-4). I en aquests partits sense camisa de força i amb marcador d’una altra època, els escortes defensius van acabar sent capitals amb els seus gols. Cubarsí i Iñigo Martínez van neutralitzar l’Atlètic a Montjuïc tal com van fer Tchouaméni –que va acabar de central– i Rüdiger amb els nois d’Imanol al Bernabéu.

Notícies relacionades

França és massa equip per a Espanya en la tornada a Catalunya

Márquez: "A Àustria sempre hi guanya una moto vermella, i jo ara en porto una"

L’universal i sempre retrunyidor clàssic espanyol té reservats dos reptes esgrimidors abans del final de curs. El de Lliga en terreny barcelonista i el de la final de la Copa del Rei a La Cartuja. I ves a saber si un tercer i tot que seria el partit del segle i de tots els segles: la final de la Champions.

A l’espera d’això, el Barça i el Reial no han deixat ni les engrunes a aquest Atlètic tan ben capitalitzat esportivament l’estiu passat. En 25 dies, els veïns el van enviar a la cuneta europea i els de Flick el van fer descarrilar a la Lliga i a la Copa. Amb Julián Álvarez o sense, el mateix Simeone sempre es va veure en un planeta llunyà al de culers i merengues. No tots són tan optimistes com Ferran i Endrick.