La gran mentida del VAR

No hi ha més mentida al futbol que el VAR. Una bola majúscula si se’n rebobinen els orígens. Un invent "sols per a errors flagrants", es va dir per activa i per passiva per part de la nomenclatura arbitral. Després del sonat derbi del Metropolitano, caldria preguntar-se si entre tota la marabunta de col·legiats que omplen el futbol hi ha algú que consideri "flagrant" que el polonès Szymon Marciniak no advertís el supòsit que Julián Álvarez rasqués mínimament la pilota amb els dos peus al tirar el penal. Una petitesa que no va quedar clarament testada a cap repetició televisiva.

El VAR s’ha convertit en un antull de l’infiltrat de torn en aquesta sala videogràfica amb molta mordassa i poca transparència. Tan poca que no se sap si es va auscultar el colpejament de la Araña per iniciativa del guardaespatlles arbitral o per les queixes de Courtois i Mbappé.

Un dia el comissari de guàrdia revisa fins al pèl d’una mosca. Altres col·legues són més condescendents. De vegades, el jutge de camp dona un cop d’ull al monitor. D’altres es fan els sords. Un caos.

L’accidentada relliscada del futbolista argentí va marcar el partit per tractar-se d’una decisió insòlita. Almenys, no hi ha precedent amb tal polseguera. Amb tot, d’haver-se concedit el gol qui sap si l’Atlètic hagués airejat confetis. Als matalassers cal concedir-los un dubte més que raonable. Una pupa més en el seu fatídic historial europeu amb el veí. Els madridistes invocaran la literalitat del reglament una vegada que el vigilant del VAR va tirar els daus.

En la demoscòpia popular, uns i d’altres amb arguments defensables. Els que tenen poca defensa són aquells que ara jutgen al futbol com els dona la gana, aliens a la seva naturalesa. Tot un embolic. Com diria Sabina, en aquests temps futbolers cal vacunar-se doblement contra l’atzar. Abans, amb l’ull clínic o no de l’àrbitre de camp. Ara, amb el de curt i els seus CSI del camarot VOR. Just els que fa uns dies van cantar un penal favorable a l’Atlètic quan Alderete (Getafe) només pretenia preservar les seves dents i no estavellar-se contra el seu porter.

Fins a la sentència a Julián Álvarez, el duel va presentar dos equips "agraïts". El Reial va obsequiar l’Atlètic amb un gol als 29 segons. Corresponents, els de Simeone els van donar la pilota. Una picada d’ullet que poc tenia de germandat. Un destorb per als d’Ancelotti. El seu és el vol a camp obert, no escanejar un adversari tan apinyat, amb rivals com ventoses. Només una vegada va poder tenir horitzons el Madrid, i Mbappé va acabar a la lona d’Oblak. Vinicius va trepitjar el clar penal al segon amfiteatre.

És el Madrid, estúpid

Notícies relacionades

L'Audiència de Barcelona ordena investigar Joan Laporta per estafar 100.000 euros a una inversora

Els comptes dels clubs de futbol europeu: «Cap lliga cobreix les seves despeses»

En direcció a Courtois, el quadre local sí que va tenir paisatge per córrer, la sort que més li agrada. Hi va haver més focus sobre el porter belga que sobre l’eslovè. Però el Reial va resistir el Reial, a l’espera del seu moment en el seu torneig fetitxe. Un equip ras amb la pilota i amb prou feines picant els seus cèlebres davanters. Tant fa, és el Madrid, estúpid, es diria més d’un. I així va ser, per a turment matalasser, del qual la condemna amb el conjunt més cesarista d’Europa es perpetua. I sempre al límit.

Paradoxes de la vida. Va ser Simeone un dels principals oponents contra el valor doble dels gols en camp contrari. El juny del 2021 la UEFA va eliminar aquesta norma. Un precepte que de seguir en vigor hauria classificat l’Atlètic abans del tercer temps i de la patinada de la Araña per a la posteritat.