David Alonso: "Si guanyo el títol, la meva mare em perdonarà no haver estudiat una carrera"

Tothom en el Mundial de motociclisme coincideix que l’escala de color és Marc Márquez, Pedro Acosta i David Alonso. Tal qual. MM93 acaba de ressuscitar, el Tauró de Mazarrón està camí d’acabar la seva primera i sorprenent temporada de debut en MotoGP i el noi madrileny, que corre sota la bandera de Colòmbia, per la seva mare, Sandra, va guanyar diumenge passat el seu vuitè GP de la temporada, suma 12 victòries en la seva carrera i està a un sol triomf de les 13 de Romano Fenati, que va ser qui més va guanyar en Moto3

Alonso és un prodigi. No només com a pilot, sinó també com a persona. Agraeix com ningú pertànyer a l’equip de Jorge Martínez Aspar, que el cuida com un fill.

Quina celebració de la seva vuitena victòria aquesta temporada, muntat en un monocicle.

Tenia una sorpresa guardada des d’Aragó, però se m’estava entravessant la victòria i no acabava de poder treure-la. Volia celebrar la meva victòria fent un tomb amb el meu monocicle, però no hi havia manera.

Sí, sí, acumulava ¡dos! grans premis sense guanyar.

Sens dubte. M’encanta haver de torejar amb aquesta pressió, és a dir, les ganes d’intentar guanyar sempre em van passar factura a Motorland i a Misano 1. Però en aquesta vida, si no insisteixes, no aconsegueixes les coses, i no m’he rendit fins a guanyar a Misano 2 i treure la meva petita bici.

¿És veritat que era l’última oportunitat per lluir el monocicle?

Doncs sí, l’equip m’havia dit que, si no guanyava diumenge passat, s’acabava la història del monocicle i tornava a casa. És més, dissabte a la nit ja el volien guardar al camió i els vaig demanar, sisplau, que em donessin una tercera oportunitat. Els vaig demanar que confiessin en mi.

¿Està preparant ja la celebració del Mundial? Té ja 82 punts d’avantatge.

Bé, no ho hauria de comentar, però crec que algunes coses s’estan pensant. No en vull saber res, ja que encara queden sis carreres per acabar la temporada, que són moltes. I hi ha molts punts en joc. Però, sí, em sembla que ja hi ha algú en l’equip que ha començat a ajuntar idees.

Però si el tens a la butxaca...

No, no, res d’això, a la butxaca no està encara. Fins que estigui a la butxaca i ben tancadet. No el tenim encara, no, i aquestes últimes carreres, a Aragó i Itàlia, m’han ensenyat, tot i que ja ho sabia, que guanyar un Mundial és molt difícil i requereix molta feina.

¿De debò creu que es pot escapar?

No, no, confio plenament en l’equip, que ho està fent de genial. I en mi, és clar. Però, en el moment en què t’ho comences a creure, en l’instant en què subestimes els rivals, en el moment en què creus que el tens guanyat, reps per tot arreu. Recordo l’últim consell que em va donar, diumenge passat, a la graella de Misano 2, Nico Terol, el campió que és el meu mestre en el Team Aspar: "Mai subestimis els teus rivals, David".

I aquesta dedicatòria tan carinyosa a l’escola on ha estudiat.

Bé, és que, en aquest sentit, he tingut molta sort d’estudiar a l’escola Santo Tomás de Aquino, on l’eslògan es: No és només una escola, és una forma de vida. M’ho han ensenyat tot i gran part de com soc és gràcies a ells, sens dubte. Allà soc un més, no soc David Alonso, el pilot. Ens mantenim en contacte . Això és molt bonic. Fa 15 anys que estic amb ells.

¿Què estudies, ser campió del món?

Notícies relacionades

Llicència per somiar amb Austràlia 2027

Aitor Francesena, surfista: "La mar m’ho ha pres tot i m’ho ha tornat tot"

Bé, sí, d’alguna manera la meva carrera universitària és aquesta, la de les motos. Intentar-me treure el títol de campió, sí. Vaig acabar l’ESO i, després, havia de fer el salt al batxillerat, però era impossible si volia, com volia, obrir el meu camí en el Mundial de motos. Si guanyo el títol espero que la meva mare em perdoni no haver anat a la universitat, per no haver estudiat una carrera, com ella volia. Li va costar, li va costar molt acceptar que volia dedicar-me completament a això, però, ara, està entusiasmada. I, sí, he de reconèixer que a ella li feia més il·lusió, abans, veure que em graduava en una universitat que posar-me la corona de campió. Però, sí, ja sent la meva passió.

¿Què hauria estudiat?

Alguna cosa relacionada amb les matemàtiques, que m’agraden molt. Però, hi insisteixo, he de reconèixer que mai va estar en el meu pensament anar a la universitat. La meva obsessió era sempre estudiar i treure bones notes... Perquè em deixessin la moto, perquè em portessin a córrer carreres. La norma era aquesta: "Tindràs moto si treus bones notes". I en això sí que em vaig esforçar, sí.