Una missa electoral

Joan Laporta, presidente del Barça, este lunes en el Auditori 1899. / Zowy Voeten

A Miqui Otero, que a més d’escriptor és un observador collonut, li agrada dir que, en els concerts, prefereix mirar als que miren, i no a qui és a l’escenari perquè el mirin. Va ser interessant atendre les reaccions que anava provocant un ‘frontman’ com Joan Laporta mentre feia el que més li agrada, il·lusionar i atiar sense més ajuda que un tamboret i un micro. Sol. Els seus directius, satisfets davant explicacions que ells mateixos sovint no tenen, atenien amb la devoció messiànica que requereix un govern en què la dissidència es paga. Un govern que, davant els tambors de guerra, es parapeta rere un líder que insisteix a contraposar la seva paraula a la realitat.

Notícies relacionades

El president del Barça va fer ahir el que havia de fer. Presumir de gestió, més encara amb el gran inici de l’era Flick, i mirar de convèncer el soci que el seu pla és irreprotxable. Si no es van fitxar aquest estiu més jugadors que Dani Olmo i Pau Víctor, va ser perquè el club no va voler. Si no es va arribar a la regla 1/1 per deixar per fi de posar-se vermell cada vegada que es negocia el contracte d’un futbolista que no sap si podrà ser inscrit, va ser perquè Laporta, és a dir, el G1, així ho va decidir. No havia d’avalar una altra vegada el seu patrimoni, ni firmar abans de temps un acord amb Nike –abans el dimoni–, que el president ja qualifica, fins i tot sense estar firmat, com el més lucratiu de la història del futbol. Si algú dubta dels impagaments en l’accionariat d’aquesta màquina de fer diners del "metavers" anomenada Barça Vision, doncs Laporta promet que en uns mesos estarà tot arreglat. Si ens preguntem per la tornada de Gündogan al City, doncs va ser perquè, primer, ell va voler anar-se’n, i després, perquè ja no era necessari. "I si ha tingut una repercussió econòmica que ens ha vingut bé, benvinguda sigui", va dir el president.

Malgrat que al seu mandat encara li queda corda –fins al juny del 2026, sense mocions pel mig–, l’última missa de Laporta, ja amb el mateix to que les que oficiava Núñez, va ser en realitat el primer gran acte de campanya del president davant els "desestabilitzadors" amb "pressa per controlar el club". Perquè Laporta, com li passava al seu vell enemic, ja només es fia d’ell.

Temes:

Joan Laporta Govern

Inicia sessió 0 Comentaris

La caríssima torre de les ‘garses’

Florentino declara la guerra a tothom