Una oda al waterpolo
Una exigent preparació a Sierra Nevada, un analista de vídeo, un ‘mental coach’ i la unió perfecta de dues generacions permeten a Espanya aconseguir l’or pel qual tant ha treballat.

Una oda al waterpolo
Anni Espar, abans de pujar al podi per penjar-se l’or olímpic, es va acostar a Laura Ester, aliada en tantes batalles. "Des dels Jocs de Londres que somiava amb aquest moment", li va dir. Aquell 2012 va ser la primera vegada que la millor generació que ha tingut sempre el waterpolo femení espanyol arribava a una final olímpica. La van perdre contra els Estats Units. L’última frontera en els Jocs de Tòquio va tornar a ser la plata. "Però sabia que aquest cop seria diferent. Ho sentia".
Anni Espar portava una càmera de fotos a les mans. No podia deixar escapar ni una sola escena del dia pel qual feia més d’una dècada que lluitava. Quan Espanya va conquerir per fi l’or olímpic a París després de guanyar a l’Austràlia, la sensació va ser d’haver tancat un cercle. Sobretot aquelles que resistien i insistien en el somni. Com Laura Ester, la millor consellera de la qualqui ara és la millor portera del món, Martina Terré, determinant en la final. Com Maica García, clau tant en la semifinal contra els Països Baixos amb el seu llançament de penal final com en la lluita per l’or, deixant-s’hi la pell i marcant. O com Pili Peña, la capitana, la líder emocional de l’equip, exultant en l’entrega de medalles al veure que la seva família no parava de recordar-li quant s’ho mereixia.
Notícies relacionadesL’èxit seria incomprensible sense Miki Oca, que va anar encaixant les peces perquè la nova generació, comandada per Elena Ruiz i la portera Martina Terré, permetés fer el salt al premi més preuat. Els braços de Bea Ortiz i de Judith Forca estaven preparats, tant com Paula Leitón a la boia. Res es va deixar a l’atzar. Una exigent preparació a Sierra Nevada, on es van estrènyer llaços. Una preparació amb els Estats Units per adonar-se que els dimonis eren cosa del passat. Es va recórrer també a un analista de vídeo que les jugadores van agrair tant com un mental coach.
Martina Terré, després d’un partit que quedarà per a la història, amb el gest propi de qui ho naturalitza tot, fins i tot la glòria, només es va ensorrar una vegada. Es va fixar en Laura Ester. I en quant la va ajudar quan la necessitava.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Educació a Catalunya Niubó avança que les proves de competències bàsiques no han anat bé: «Remuntar els resultats no serà fàcil»
- Un pla que va impulsar el Govern Aragonès El Barça i Unió de Pagesos impugnen les zones protegides ampliades a prop de l’aeroport de Barcelona
- Baròmetre de juny Enquesta CIS: El PSOE es dispara i aconsegueix el seu màxim avantatge sobre el PP malgrat els escàndols judicials
- La nova Casa Blanca Les protestes contra Trump s’estenen per tot els EUA
- Mobilitat Unes obres al metro de Barcelona tallaran la L4 i la L11 durant tot juliol i agost
- Nits de cine El plaer de disfrutar d’una pel·li a l’aire lliure
- Patrimoni Patum, el ritme únic de la festa de Berga
- Ruta amb bicicleta Un itinerari que uneix el Ripollès i la Garrotxa
- CATA MAYOR Coratge a la nova Mesa del Chef
- Microcosmos per a caminants Els millors locals d’un dels millors carrers del món