La redempció de la sincro

La natació artística espanyola aconsegueix el bronze 12 anys després el dia que Anna Tarrés concedeix

a la Xina el seu primer or i Andrea Fuentes eleva des del no-res els EUA amb la plata.

L’explosió d’alegria al Centre Aquàtic parisenc va ser tal que les celebracions semblaven no tenir fi. Abans de la cerimònia en què l’equip espanyol de natació artística es penjaria el bronze, les nedadores van arribar als vestidors. I, lluny de les càmeres, es van deixar portar. Encara més. Cridaven. Ploraven. "¡Ho hem aconseguit!", deien. "Som una gran família", admetia Blanca Toledano. Ona Carbonell les estava esperant. Volia abraçar les que, 12 anys després, retornaven al podi olímpic una Espanya que va poder viure la seva gran redempció.

El moment va ser especial. Perquè, a la piscina parisenca, passat i present es van enjogassar en un capítol d’una disciplina duríssima, i en què el sacrifici suposa un preu massa alt quan no hi ha recompensa.

El mateix dia que aquesta Espanya entrenada per la japonesa Mayu demostrava que hi havia vida després de les antigues llegendes, la barcelonina Anna Tarrés i la tarragonina Andrea Fuentes celebraven també els seus èxits. Tarrés va portar la Xina al seu primer or olímpic en la disciplina. I Fuentes, com a seleccionadora dels EUA, va construir des de zero i sense ajudes un projecte en què ningú creia. Va ser plata.

Notícies relacionades

Tarrés, personatge icònic en qui la Xina va confiar, anava d’un costat a l’altre. "Aquestes papallones a l’estómac feia molt que no les tenia. ¡És un or!", insistia, mentre explicava com s’ho havia fet per portar calçots i salsa romesco a Pequín.

Darrere de Tarrés, aquesta nova generació espanyola que va començar a provar-se en els Jocs de Tòquio va viure el seu gran dia de glòria. "Què més podem demanar. Aquest equip és molt especial. Passem tantes hores juntes...", deia Iris Tió, referent de la nova era i companya de duo de Alisa Ozhogina, sempre amb la seva gràcia sevillana: "¡Estic eufòrica! Aquest any ha sigut molt dur, però jo sabia que el destí ens ajudaria. Estem rient, plorant... Les de l’equip no van a dormir. Però jo he de dormir, fill". Competeixen divendres i dissabte. El periodista la va mirar desconfiat, i ella no va poder fer més que riure. Amb els ulls molt vermells.

Temes:

Olimpiades Natació Sincronitzada

Inicia sessió 0 Comentaris

«Com ens ho creguem, ens donarem una hòstia de nassos», aquest és Manolo González

El 15è de Florentino espera la trucada