Un Evenepoel fantàstic es penja un segon or

Ni una punxada a tres quilòmetres de la Torre Eiffel va frenar un Remco Evenepoel convertit en una de les estrelles dels Jocs. El noi màgic de Bèlgica ja és tan estimat al seu país que fins i tot s’ha guanyat l’amor etern de Wout van Aert, que semblava un enemic irreconciliable i que a París es va convertir en el seu fidel escuder. Dues carreres ciclistes s’han disputat als Jocs i les dues les ha guanyat Evenepoel, amb classe, amb potència i amb estil. Ni Eddy Merckx, en els seus anys de glòria, va fer una proesa d’aquesta envergadura. No va passar de la 12a posició, el 1964, amb 19 anys.

Evenepoel va guanyar als Jocs com ho havia fet al Mundial del 2022. O als seus dos triomfs a la Lieja-Bastogne-Lieja. O a tantes altres carreres amb menys pedigrí. Va atacar des de lluny, com s’havia fet en l’època divina. O com fan Tadej Pogacar i Jonas Vingegaard, els dos absents dels Jocs. Sense ells, les carreres olímpiques es van convertir en una autopista per a l’astre flamenc, amb 24 anys, digne successor a Bèlgica del mite Eddy Merckx.

A 40 quilòmetres per a la meta se’n va anar cap a la medalla d’or. Ho va fer sense mirar enrere. Va atacar a consciència, sense por, després que Mathieu van der Poel va obrir la caixa dels trons a la primera de les tres pujades a Montmartre, on no hi cabia una ànima. Van der Poel va atacar, però Van Aert, convertit en l’àngel de la guarda d’Evenepoel, va anar contra ell i el va neutralitzar per marcar el camí de l’atac demolidor de l’astre de tots els belgues, siguin flamencs o valons.

Els últims quilòmetres es van convertir en un concert per a solista d’Evenepoel que corria a cegues. Una cosa és prohibir els auriculars, la comunicació entre corredor i director, i l’altra és deixar-los sense referències, sense saber el mal que fan o si hi ha rivals a prop.

L’avaria i l’alegria

Notícies relacionades

Badosa remunta i disfruta en la seva tornada a Brisbane

Joan Garcia i la selecció

Evenepoel no el capturava ni la moto de la televisió, a la qual demanava temps mentre el francès Valentin Madouas s’enganxava a la seva roda per resistir com va poder fins que quedaven 10 quilòmetres per a meta. Sabia Madouas que tot el que suportés darrere d’Evenepoel era un impuls cap a la plata que va aconseguir un altre dia de festa per als francesos. Christophe Laporte va aconseguir el bronze.

Quan semblava que ja tenia la victòria a l’abast va arribar una escena per fer la volta al món. Va punxar. Quedaven 3,8 quilòmetres i no arribava el cotxe del seleccionador belga. Evenepoel xisclava. Es desesperava . Ni l’avaria el va parar. Gairebé va tenir mig quilòmetre per celebrar la victòria, per aixecar la bici a la línia de meta i penjar-se el segon or després del de la contrarellotge olímpica. Els espanyols, discrets: Álex Aranburu (18è), Juan Ayuso (22è) i Oier Lazkano (35è).