Que es retiri quan vulgui

No tinc cap dubte que Espanya és el pitjor país del món per retirar-se, per jubilar-se, per deixar-ho, per fer un pas al costat. Si ho deixes, si et jubiles, si t’apartes, ¡ui!, per alguna cosa deu ser, alguna cosa ha passat, alguna cosa deus haver fet (malament), estàs malalt, estàs acabat, ¡què sé jo! No seré jo qui qüestioni que algú, qui sigui, decideixi com acabar la seva vida laboral o esportiva. No seré jo qui doni consells de què fer i com fer-ho. Però, sens dubte, el que no penso fer és parlar malament, ni avui ni mai, d’algú com Rafa Nadal.

Sé que molts, especialment molts no espanyols, el consideren un senyor de dretes, un amic del PP, un col·lega dels Reis, un madridista de tota la vida i, des de fa uns mesos, venut a l’or dels riquíssims àrabs. Vaja, com tots en aquesta vida, des de polítics fins a artistes i tota mena d’empresaris i companyies. Tots. Els que així pensen són els que van dient, pregonant i venent que Nadal ja fa temps que s’hauria d’haver retirat.

Haver sigut el representant més important que ha tingut Espanya al món durant dècades, haver defensat tot el que és espanyol i, fins i tot, català (allà on va Rafa Nadal, es parla català i tots, tots els seus, tots, parlen català, siguin on siguin del món), haver sigut la imatge més pulcra, esportiva i assenyada d’Espanya, no haver-lo agafat, mai, mai, amb un gest, per exemple, semblant al protagonitzat per Djokovic, a la Philippe Chatrier, mentre el guanyava, tampoc sembla comptar a favor del tennista de Manacor.

Hi ha massa gent al món que admira Rafa Nadal (els Jocs de París estan sent el millor i més gran exemple), com per donar la raó a aquests que envegen, no només la seva vida, sinó el seu palmarès (gairebé inigualable), la seva fortuna, les seves famílies i la imatge que el converteixen en el fill, pare, germà, net, cunyat, alumne, amic, ideal.

Una cosa és que tu consultis, parlis, dialoguis, meditis i una altra, de molt diferent, que qualsevol cregui saber com has de posar punt final a la teva carrera per evitar comentaris impertinents, inadequats, grollers, sens dubte innecessaris i injustos.

Rafa Nadal s’ha passat la vida competint, treballant molt, no diria que sacrificant-se, perquè li encanta el que fa, per què ho fa i per qui ho fa. És evident que li hauria encantat un final millor, menys dur, més d’acord amb la seva carrera, més dolç i feliç. Però ell mateix pensa que, amb la carrera tan meravellosa que ha tingut, algun peatge havia de pagar i, potser, és aquest final poc brillant en l’àmbit esportiu però tremendament emotiu i carinyós en l’emocional, el que li toca viure. A Nadal l’admiren arreu del món.

Notícies relacionades

El Barça se cita amb el Racing en el duel de vuitens de final de la Copa

Simon Yates, guanyador del Giro 2025, es retira per sorpresa

Molts, moltíssims, per no dir tots els títols, grans i petits, que ha guanyat han sigut gràcies al fet, gairebé sempre, que el públic, anés on anés, estava amb ell, disfrutava amb ell, l’estimava i volia veure’l guanyar. I en aquest sentit estaria bé que molts, no dic tots, penséssim que no volia tancar la seva carrera sense acomiadar-se dels seus, del públic, dels esportistes, de les organitzacions, dels dirigents, dels mitjans de comunicació.

Una figura tan gran, tan immensa, que ens ha fet sentir-nos tan feliços i disfrutar tant té, dic jo, no sé, vostès jutjaran, el dret d’anar-se’n quan, on i com vulgui.