Es van cansar de Xavi i no l’hi van dir

Joan Laporta i el seu camerino d’amics no han obert encara la boca. El president està afònic i eufòric després de celebrar un títol que li resulta absolutament indiferent, després de compartir una Champions amb futbolistes de les quals fa tres anys no coneixia els noms, i, per descomptat, en la celebració va preferir fer-se la fotografia amb l’alcalde de Barcelona que amb la capitana culer.

I, com que els que han de parlar no parlen, nosaltres continuem mirant d’aclarir el que ha passat, però, sobretot, i això sí que és important, dir-li a Xavi Hernández que el que estava enganyat era ell, i el que ens va enganyar a tots va ser ell. I que nosaltres sempre vam anar de cara, no com Laporta i Deco, que està demostrat que el van sentenciar quan va començar a dubtar de la plantilla que li van donar i a demanar reforços.

Les expectatives

Xavi insisteix, en el moment del seu adeu, a criticar els mitjans i a assegurar que es van crear unes expectatives "excessives". Se les van inventar ells, Laporta i Xavi. Un va dir que anaven a la recerca del sextet i que tenien millor plantilla que el Reial Madrid. I l’altre va assegurar que jugarien millor que la temporada passada i que guanyarien més títols. Res d’això va passar. I, al final, és clar, el president es va carregar l’entrenador. I el va fulminar amb una frase demolidora: "Tu, dedica’t a entrenar aquesta plantilla i a treure-li millor partit, que la direcció esportiva corre del nostre compte".

Han sigut ells, amic, ells, els que t’han menystingut, els que no et volien des de l’inici. I ha sigut a ells a qui has lligat el teu present i futur, els que t’han sentenciat. És clar que van ser ells els que van permetre que complissis el teu somni. Però, insisteixo, vas ser tu qui els va comprar el seu grandiloqüent projecte i has sigut tu qui s’ha quedat penjat de la brotxa.

Els perdonaràs el que vulguis, tu mateix, ja que tu vas ser el primer a dimitir, després vas dubtar, vas continuar dubtant, vas sopar bon sushi, et vas abraçar al president, li vas riure les gràcies i fins i tot li vas assecar les llàgrimes amb el pit, però, de sobte, li vas dir "això és el que hi ha" i et van sentenciar sense dir-t’ho, sense agafar-te el telèfon, donant-te una audiència de quatre minuts i mig.

Notícies relacionades

Sandro Rosell davant la jutge del cas Negreira: «amb 250 euros per informe com podem comprar àrbitres»

El FC Barcelona prepara ja el retorn a l’estadi de Montjuïc

És ara que comencem a saber que quan li vas dir al president que no volies el seu nen protegit, Joao Félix, et va posar la creu. És ara que sabem que al dir-los que no volies Lewandowski, a 30 milions per temporada, et van escopir a la cara que el polonès era, és, el pilar del seu projecte. Dubtaven de tu des del primer dia i, quan els vas cantar les quaranta, et van fer saltar. Aquest Deco, nascut agent de futbolista, del qual tan bé parles i que, per reforçar el centre del camp, et va proposar un tal Lopy, de l’Almeria, que ni jugava. I aquest president, segons tu, el millor de la història.

Els que fa dècades que som aquí, els que hem vist passar desenes d’entrenadors (i assessors d’imatge i comunicació), els que hem vist sobreviure els presidents a base de matar els entrenadors, sabíem i et vam explicar que això acabria així, que no podia acabar bé.