La conversió al ‘nuñisme’

¿Què es diria d’un president del Barça que humilia el personatge que va donar la primera Copa d’Europa, que ha joguinejat amb el futbolista que més partits ha disputat i que es nega a parlar amb el segon del rànquing i fomenta que els seus acòlits propaguin que l’acomiadarà? Aquest president és Joan Laporta i Estruch. El primer club de Catalunya no només viu una crisi econòmica, esportiva i social que els que la gestionen no saben resoldre, sinó que s’esforcen a tacar-la pel freqüent menyspreu a les formalitats i la dignitat que exigeix l’entitat.

Josep Lluís Laporta nuñeja tant que desborda algunes de les barrabassades que va cometre el seu predecessor, al qual va voler carregar-se amb una moció de censura i una tasca de desgast encomiable per la tenacitat que va mostrar.

El nuñeig de Laporta, tan visible per la seva facilitat a vessar llàgrimes inesperades de qui passa per ser un home dur i visceral, es perpetua amb la desimboltura amb la qual s’han erosionat gratuïtament tres llegendes del club. No tres treballadors fracassats.

Maneres horripilants

Núñez va destacar per les maneres horripilants amb les quals el Barça va trencar els seus vincles amb Schuster, Maradona, Ronaldo, Neeskens... Ídols del moment. I, sobretot, va sublimar l’horror quan va fer fora Johan Cruyff, filtrant primer el nom del seu substitut, Bobby Robson, i enviant després Joan Gaspart perquè donés la cara. No va esperar deu dies perquè acabés la Lliga i s’escenifiqués –sí, escenificar, aparentar– el tancament d’una etapa brillantíssima encara avui.

Tot el planeta sap que Laporta s’ha negat a parlar amb Xavi durant l’última setmana i que els emissaris del Barça sí que han anat a parlar amb Hansi Flick, el substitut. La visita del president a Sant Joan Despí abans d’acabar la Lliga a Sevilla demà embruta encara més els moviments horripilants que perpetua el Barça, per més que Laporta hagi acudit en persona al recinte esportiu.

El president va ridiculitzar Koeman al dir-li que s’esperés dues setmanes per trobar un entrenador, i si no el trobava, seguiria ell a la banqueta. Una falta de respecte que va assumir el mateix Koeman, tan debilitat a ulls de la plantilla i de la grada –va continuar perquè no hi havia ningú més– que no va superar el mes d’octubre. Va ser destituït de matinada tornant de Madrid.

Va garantir la permanència de Messi, presumint de l’ascendència que tenia sobre ell, quan el que necessitava era tenir influència amb Javier Tebas, i va proclamar als quatre vents la renovació del contracte. Laporta el va fer tornar de vacances i l’endemà li va dir que no hi havia diners ni condicions per firmar. Dos anys després, amb el càrrec de consciència, l’error tàctic comès i la necessitat esportiva a sobre, va alimentar el somni de la tornada de Leo del seu exili de París. Però la dificultat econòmica no estava ni de bon tros resolta.

Ara amb Xavi es fa fora el segon del rànquing històric de partits per l’enuig del president arran de les manifestacions de l’entrenador en les quals avisava de l’austeritat que vindrà, com si aquesta temporada s’haguessin servit perdius cada setmana.

Tres setmanes després de creure en el projecte de Xavi, en el seu barcelonisme, en l’estabilitat de la continuïtat, en el seu diagnòstic i en les seves solucions, des del despatx presidencial i estances adjuntes es xiuxiueja que unes declaracions de Xavi, principal portaveu de l’entitat, obligat a parlar dues vegades per setmana, quan no en són sis, callat el president, apaivagats els futbolistes, censurats els directius, deixen a Laporta convertit en un basilisc. ¿Què té a veure el voluble humor del president amb el grup que defensa els colors a la gespa?

Fang innecessari

Notícies relacionades

Els Països Baixos de Koeman comencen amb un triomf clau

Bellingham també salva Anglaterra d’un conflicte contra Sèrbia

Segurament, Koeman havia de ser destituït perquè va perdre una Lliga i els mals resultats acompanyaven el pobre joc. Segurament, Messi era una aposta esgotada, vistes les golejades encaixades pel Barça amb ell al camp, per l’edat, i perquè era un dictador a la caseta. Segurament, Xavi no s’ha guanyat la continuïtat per la fugida del gener, el canvi de discurs i la insuficient progressió de l’equip, però ¿era necessari arrossegar aquestes figures eternes del Barça pel llot? ¿Mereixien l’erosió a la qual se’ls ha sotmès des de la presidència per acció i omissió? ¿Havien de ser exposades al descarnat judici popular en enquestes i xarxes socials? ¿Es van guanyar la bruta insídia de les filtracions i les insinuacions de l’aparell institucional?

Ni s’ho mereixien ells ni s’ho mereixen els milions de culers. Un fang innecessari.