Una tragèdia insuportable

De poc van servir llavors els crits desfermats de la prèvia, l’aroma de sofre, els aplaudiments del desenllaç, i l’ànsia per recuperar el valor d’un escut trepitjat en els últims anys, no només pels seus rivals esportius (Roma, Liverpool, Bayern o el mateix PSG), sinó també pels seus propis dirigents, que van llançar el club al buit des d’aquell llunyà èxit davant la porta de Marató de Berlín (2015). Encara no s’ha recuperat.

Costa separar-se de la tragèdia. Només així es pot entendre que el mateix futbolista que semblava disposat a viure una de les nits de la seva vida, Araujo, protagonitzés els dos episodis que van portar el Barça de la llum a les tenebres. Perquè l’uruguaià, que es va tirar a sobre de Xavi per celebrar que aquestes botes que Luis Enrique va optar per desatendre van ser les mateixes en les quals va néixer l’1-0, va descobrir també el revers de la glòria.

Però tornem al gol inaugural. El tècnic del PSG havia ordenat als seus jugadors que cobrissin la sortida de pilota de Cubarsí, deixant així sol Araujo perquè fes el que li vingués de gust. Luis Enrique tenia clar la baula feble en la construcció i va fer servir un estratagema conegut. Però va ser l’uruguaià qui va obrir i va permetre a Lamine Yamal que fes miques el maluc de Nuno Mendes, pas previ per repetir una centrada amb l’exterior com a París i que Raphinha, també com a l’anada, s’abalancés sobre el cuir per trobar la xarxa. Era la primera rematada al pal del Barcelona.

Error fatal

Però Luis Enrique no va corregir la seva tàctica. Al contrari. Així que va insistir a flotar Araujo fins que, aquesta vegada sí, va cometre un error fatal. Una mala passada va acabar amb el diabòlic Barcola amb una estepa per davant per córrer, tot i que ho fes en diagonal. Araujo només el va poder aturar posant la mà sobre l’espatlla del jovenet francès. Es va deslliurar del penal per un parell de pams, però no d’una expulsió que va deixar el Barça amb 10 amb una hora per davant. I ja sense Lamine Yamal a l’equip, tristament sacrificat per Iñigo Martínez. Allà va acabar tot. Araujo va agitar la mà per deixar clar que l’àrbitre romanès István Kovács havia acudit allà com a amic d’altri. No va ser nit per a coartades.

En inferioritat, el Barça va trontollar fins a esfondrar-se. Dembélé, malgrat les esbroncades d’una afició que va intentar convertir-la en Figo malgrat que aquest continuava fent cara de no entendre res, va prendre l’empat abans del descans gràcies a una altra gran acció de Barcola. En ple assetjament gal, De Jong es va oblidar que Vitinha podia afusellar a la frontal en l’1-2; i Cancelo es va carregar Dembélé per a satisfacció de Mbappé, que va poder marcar de penal l’1-3.

Notícies relacionades

Rubiales treu pit en la seva declaració davant la jutge

Nadal sufoca la rebel·lió de Cachín i s’aferra a Madrid

No va servir de res que Gündogan, Lewandowski i Raphinha es deixessin la pell a la recerca d’un gol redemptor que no va arribar mai, perquè qui va posar el colofó va ser Mbappé davant la furiosa celebració dels parisencs, amb Luis Enrique saltant a la banda i els jugadors francesos corrent directes cap a la grada i esquivant cossos caiguts de futbolistes del Barça.

"Sempre he tingut por, una por pura, sorgida no de la idea del perill, sinó de la vida mateixa". La pena de Cartarescu en el seu Solenoide és el mateix que martiritza el Barça. Un equip que va morir quan més a prop estava de la vida.