Una tragèdia insuportable
El Barça s’ensorra contra els de Luis Enrique després de l’expulsió d’Araujo, amb una hora per davant, i cau eliminat en el torneig. Dembélé, convertit en antricrist, i Mbappé, que només va aparèixer per disfressar-se de Rei Sol, ajusticien.
No hi ha vida sense plor. Sense patiment. Tampoc sense mort. Havia renascut el Barça a París (2-3) en un partit que permetia imaginar una nova era per al club. Una resurrecció. Però no hi ha res tan efímer com el maleït futbol, que t’enalteix i t’enfonsa amb una crueltat de vegades insuportable (1-4). Un error d’Araujo que va deixar l’equip amb 10 amb una hora per davant i avantatge al marcador, i un penal de Cancelo a un anticrist tan surrealista com Dembélé perquè Mbappé se sentís el Rei Sol davant l’enfurismada grada de Montjuïc, va deixar el Barcelona a la cuneta una altra vegada a la Champions. Tot i que potser l’escena més trista de totes va ser la de Xavi Hernández trepitjant la protecció de la càmera de televisió, guanyant-se una expulsió quan el seu equip més necessitava un entrenador assenyat. El Barça no el va tenir.
De poc van servir llavors els crits desfermats de la prèvia, l’aroma de sofre, els aplaudiments del desenllaç, i l’ànsia per recuperar el valor d’un escut trepitjat en els últims anys, no només pels seus rivals esportius (Roma, Liverpool, Bayern o el mateix PSG), sinó també pels seus propis dirigents, que van llançar el club al buit des d’aquell llunyà èxit davant la porta de Marató de Berlín (2015). Encara no s’ha recuperat.
Costa separar-se de la tragèdia. Només així es pot entendre que el mateix futbolista que semblava disposat a viure una de les nits de la seva vida, Araujo, protagonitzés els dos episodis que van portar el Barça de la llum a les tenebres. Perquè l’uruguaià, que es va tirar a sobre de Xavi per celebrar que aquestes botes que Luis Enrique va optar per desatendre van ser les mateixes en les quals va néixer l’1-0, va descobrir també el revers de la glòria.
Però tornem al gol inaugural. El tècnic del PSG havia ordenat als seus jugadors que cobrissin la sortida de pilota de Cubarsí, deixant així sol Araujo perquè fes el que li vingués de gust. Luis Enrique tenia clar la baula feble en la construcció i va fer servir un estratagema conegut. Però va ser l’uruguaià qui va obrir i va permetre a Lamine Yamal que fes miques el maluc de Nuno Mendes, pas previ per repetir una centrada amb l’exterior com a París i que Raphinha, també com a l’anada, s’abalancés sobre el cuir per trobar la xarxa. Era la primera rematada al pal del Barcelona.
Error fatal
Però Luis Enrique no va corregir la seva tàctica. Al contrari. Així que va insistir a flotar Araujo fins que, aquesta vegada sí, va cometre un error fatal. Una mala passada va acabar amb el diabòlic Barcola amb una estepa per davant per córrer, tot i que ho fes en diagonal. Araujo només el va poder aturar posant la mà sobre l’espatlla del jovenet francès. Es va deslliurar del penal per un parell de pams, però no d’una expulsió que va deixar el Barça amb 10 amb una hora per davant. I ja sense Lamine Yamal a l’equip, tristament sacrificat per Iñigo Martínez. Allà va acabar tot. Araujo va agitar la mà per deixar clar que l’àrbitre romanès István Kovács havia acudit allà com a amic d’altri. No va ser nit per a coartades.
En inferioritat, el Barça va trontollar fins a esfondrar-se. Dembélé, malgrat les esbroncades d’una afició que va intentar convertir-la en Figo malgrat que aquest continuava fent cara de no entendre res, va prendre l’empat abans del descans gràcies a una altra gran acció de Barcola. En ple assetjament gal, De Jong es va oblidar que Vitinha podia afusellar a la frontal en l’1-2; i Cancelo es va carregar Dembélé per a satisfacció de Mbappé, que va poder marcar de penal l’1-3.
Notícies relacionadesNo va servir de res que Gündogan, Lewandowski i Raphinha es deixessin la pell a la recerca d’un gol redemptor que no va arribar mai, perquè qui va posar el colofó va ser Mbappé davant la furiosa celebració dels parisencs, amb Luis Enrique saltant a la banda i els jugadors francesos corrent directes cap a la grada i esquivant cossos caiguts de futbolistes del Barça.
"Sempre he tingut por, una por pura, sorgida no de la idea del perill, sinó de la vida mateixa". La pena de Cartarescu en el seu Solenoide és el mateix que martiritza el Barça. Un equip que va morir quan més a prop estava de la vida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Noves relacions afectives Parelles sèniors que viuen separades, el model LAT en auge: «Conservo la meva llibertat i no discuteixo pel comandament de la tele»
- Entre Vila-real i l’Hospitalet Cau un clan familiar que es va apropiar de 19 vehicles d’alta gamma d’un servei de subscripció conegut com ‘el netflix dels cotxes’
- Comerç La batuda en súpers 24 hores va detectar una vintena d’infraccions laborals
- L’estratègia comunitària Tusk crida al rearmament d’Europa i critica la política migratòria de la UE
- Sessió al Congrés La pujada de les pensions i l’ajuda al transport cauen al tombar-les Junts i PP
- 11 de maig ¿A quin estadi es jugarà el Barça-Madrid? Podria no ser ni el Camp Nou ni Montjuïc
- Deute milionari Dos tràmits judicials retarden la resolució del concurs de creditors del Màgic Badalona
- Set mesos de la normativa Òmnium portarà a la Comissó Europea el seu informe sobre l’amnistia per assenyalar les «irregularitats» en la seva aplicació
- Pau Vallbé: «He defugit tot allò que fos l’èxit ràpid, m’he anat autoboicotejant per créixer a poc a poc»
- Final de les bonificacions estatals El cansament dels usuaris del transport públic: «Entenc que els polítics es barallin, però la mobilitat de la gent n’hauria de quedar al marge»