Aquest tipus d’home

La imatge va ser captada per la televisió. Túnel de vestidors, minuts previs al partit de Champions que enfrontava el París Saint Germain amb el Barça. Dos homes es troben de cara. Els dos entrenadors, excompanys al terreny de joc. Luis Enrique i Xavi. Dos homes admirats per milers. Suposo que en seran milions.

He vist el vídeo de la trobada una desena de vegades. Hi ha alguna cosa pintoresca en ell, hipnotitzant. Com si alguna cosa en tota aquesta gestualitat, els crits, Pelopo!, l’abraçada amb els cops desconjuntants a l’esquena, l’hipersomriure a les dues cares, el comentari ràpid i la riallada, el to alt, la mà d’un dominant l’espatlla de l’altre, la xuleria, l’homenotisme, les onomatopeies, els sons guturals, els copets a l’abdomen, tinguessin una mica de ritual animal. La coreografia del mascle alfa. La performance. Una caricatura. Una mandra increïble. Fins i tot sento pena per ells. Quin pal haver de saber comportar-se així per sentir-se un home homologable en determinats cercles. Màquina, som-hi, hòstia.

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

Dedueixo, perquè he crescut entre dones, que molts homes ho deuen portar de sèrie o ho deuen haver après a casa. El ritual aquest, dic. La performance. Però arribo a sentir compassió per tots ells. Més fins i tot pels que han hagut d’aprendre el codi alfa per no sentir-se aïllats, per no ser assenyalats o ser els pringats del grup. Segur que n’hi ha, encara canalla, assajant gestos davant del mirall i revisant fotos, a veure quanta fatxenderia són capaços de traspuar a cada instantània d’aquesta coreografia masculina hipnòtica i risible. No sé d’on surt aquest tipus d’home, però el pitjor és que no és natural, dedueixo que és un autoaprenentatge de supervivència en determinats cercles. Per sort n’hi ha d’altres on conviuen homes normals, naturals, encara que no tinguin una audiència de masses com la que té aquest tipus d’home que predomina en el món del futbol.

Potser lluny de les càmeres, Luis Enrique i Xavi s’haurien saludat de manera menys gestualitzada, no ho sé. No hi ha res de dolent en com ho van fer, simplement fa una mica de vergonya aliena. Aquest tipus d’home.