Un Barça pletòric conquereix París

Quedaran els dos gols de Raphinha, l’antiheroi d’aquest Barça renascut. Però també la intervenció de Xavi quan el seu equip semblava morir davant la remuntada perpetrada per Dembélé. Va treure Pedri, i en un va sospirar va oferir la passada que treia els blaugranes d’un manicomi que, aquesta vegada, no era el seu. Va treure Christensen, i el danès va posar el cap perquè la revolució fos completa. El Barça haurà de completar la feina de quarts a Montjuïc, d’acord, i potser amb un Mbappé que busqui venjança a la seva mala nit. Però les nits, a més de viure-les, cal aprendre a recordar-les.

El teatret del Parc dels Prínceps posant el Barça a l’altura de Darth Vader amb la Marxa Imperial, massa artificial, com si pretengués crear una mística històrica que no té per molt que el règim de Qatar s’entossudeixi a comprar somnis, no va desconcentrar un Barça que va completar un notable primer acte: madur, solidari en les ajudes, i sent cadascun dels futbolistes partícips d’un treball coral. Va emocionar veure com els defensors anaven alternant les cobertures a Mbappé, que es va anar posant nerviós a mesura que anava centrant la seva posició. A la banda el va controlar un Kounde imperial. I si alguna cosa fallava, qui acudia al rescat era Araujo. Fins i tot Cubarsí va guanyar un duel al sol al que potser és el millor futbolista del món.

Però Cubarsí, potser en la prova més exigent que s’ha trobat en la seva incipient carrera, va demostrar que el seu joc és com l’aleteig d’una papallona capaç de provocar un tornado a l’altre costat de l’oceà. Perquè va ser l’adolescent de mirada plàcida el que va esquerdar les línies de pressió del PSG per obrir la porta a Lewandowski, que només va haver de girar-se, treure el periscopi i desplaçar la pilota cap a Lamine Yamal. L’altre noi d’or del Barça va centrar amb l’exterior, i Donnarumma, que ja anava avisant d’estar a la lluna, va rebutjar just on mai ho ha de fer un porter: al cor de l’àrea. Allà va aparèixer Raphinha, que va marcar a plaer el 0-1.

Raphinha, que s’havia abraçat abans del partit al seu ídol Ronaldinho durant uns segons convertits en vida, ha passat a ser el davanter més desequilibrant en aquesta nova vida del xavisme. Luis Enrique va pretendre subjectar-lo posant Marquinhos en el lateral, però Raphinha, amb la llibertat ara de desenvolupar el seu joc des de l’interior, va ser un coet indetectable.

Recerca de respostes

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

Luis Enrique va buscar respostes. Després que no li funcionés el gran estratagema que havia preparat, el de col·locar Asensio com a fals davanter centre, va saber corregir-se. L’exmadridista ja no va sortir després del descans, Barcola es va quedar l’extrem i Dembélé, des de l’esquerra, va abandonar el seu entreson. No n’havia fet cap de bona en el primer temps. Només havia marcat un gol en tota la temporada. És igual. Va deixar De Jong petrificat i es va treure una fuetada per a l’1-1. Ho va celebrar com un boig. L’1-2 va arribar tres minuts després, amb el Barça grogui i Vitinha entrant a l’àrea tan tranquil. Els blaugranes, per un moment, van pensar ser al cap de Rimbaud: "Em crec a l’infern, per tant hi soc".

Però ningú va anar a visitar el poeta cap a l’avern. No ho va fer Pedri, a qui Xavi va treure de la llitera per apuntar amb el seu botí a un cel aconseguit per Raphinha. Ni amb Christensen, que, malgrat estar fet pols, va sortir al camp per rematar un PSG que només va poder preguntar-se el mateix que es pregunta ara Europa. ¿I si el Barça ha tornat.