Barça i PSG calibren comptes pendents a l’infern de París

Luis Enrique Martínez, l’últim entrenador en guanyar una Champions amb el Barcelona, ara entrenador del PSG, sempre ha sabut adaptar-se a les diferents realitats que li han tocat viure. També a París, on lidera amb la mateixa fermesa amb què ho va fer a Barcelona, imponent a la caseta –abans davant Messi, ara davant Mbappé–, i incòmode davant els mitjans, als quals domina i fa servir segons li convé.

En la seva compareixença prèvia al duel de quarts de la Champions contra els blaugrana, Luis Enrique, a la pregunta de qui representava millor l’estil del Barça, si Xavi o ell mateix, no es va estar per romanços: "Jo. Mireu les dades de possessió de pilota, ocasions de gol, pressió alta, títols… Sens cap dubte, jo. N’hi ha d’altres que opinen diferent. Però no és una opinió. Són números. Soc jo". Abans, l’asturià ja s’havia encarregat de llançar una altra pulla a Xavi: "Com a entrenador, no el conec de res".

Luis Enrique i Xavi, companys d’equip durant sis anys en els temps sòrdids del tardocruyffisme (1999-2004), van canviar de rols quan l’asturià va accedir a la banqueta blaugrana. En la temporada en què Luis Enrique va alçar el triplet, va retirar els galons a Xavi per concedir-los a Rakitic. L’egarenc va jugar només 12 minuts a la final europea de Berlín. Després, se’n va anar.

No obstant, aquella temporada Xavi sí que va ajudar Luis Enrique en un altre assumpte. Va ser quan el tècnic pretenia obrir un expedient a Messi després del seu enfrontament a Anoeta. Va ser Xavi qui va mediar perquè l’argentí acceptés el seu entrenador.

Xavi, aquesta vegada, va fugir del fang i va optar per respondre a Luis Enrique carregant-lo d’elogis: "Es dels millors entrenadors del món". Però defensant la seva posició: "Els dos som l’ADN Barça. Els dos busquem el mateix. Potser Luis Enrique vulgui protegir-se a mediàticament".

No convenia enredar-se. El Parc dels Prínceps és un d’aquells estadis desagradables per al Barcelona. I no només pel 4-0 del 2017 al qual va haver de donar una resposta miraculosa Sergi Roberto (6-1), encara dempeus en l’equip. L’afició del PSG té una especial animadversió cap al club blaugrana. Tampoc ajuda a alleujar l’atmosfera la recurrent amenaça islamista, extensible a tots els estadis que acullen aquests dies uns quarts de la Champions que el Barça no trepitjava des de feia quatre anys. Sí, des del 2-8 davant el Bayern a Da Luz.

Si bé aquest Barça de Laporta i Xavi està lluny de cap estabilitat –el mateix entrenador, canviï o no d’idea, va afirmar que a l’estiu tanca la seva etapa–, sí que ha recuperat un esperit competitiu gràcies a la irrupció d’un grapat d’adolescents (ningú discuteix avui Cubarsí i Lamine Yamal) sense comptes que saldar ni pors passades en què reparar.

Mbappé, la gran amenaça

És clar que al davant tindrà el que possiblement sigui el millor futbolista del planeta. Kylian Mbappé, a qui Luis Enrique ha sabut domar amb el seu habitual estratagema del pal i la pastanaga, està completant una temporada pletòrica en la que serà l’última al PSG (39 gols en 40 partits). Al seu costat acampa Ousmane Dembélé, que continua vivint a la mateixa frontera de sempre: la que separa el ridícul de la genialitat.

Notícies relacionades

Rubiales treu pit en la seva declaració davant la jutge

Nadal sufoca la rebel·lió de Cachín i s’aferra a Madrid

Els entrenadors han de resoldre algunes incògnites. Xavi ha d’escollir el centrecampista que acompanyi Christensen i Gündogan entre De Jong, Fermín i Sergi Roberto. Mentre que a Luis Enrique li tocarà rellevar el sancionat Achraf en el lateral dret. Amb Mukiele de baixa, endarrerir el jovenet Zaïre-Emery és una opció.

Però, més enllà dels efectius i el sistema, convindria adonar-se’n dels fantasmes. El triomf a Old Trafford del 2019 (0-1) és l’únic triomf blaugrana en els seus últims 11 partits fora de casa en eliminatòries de Champions. Els records de Torí, Roma, Liverpool, Lisboa i, és clar, París, encara pesen.