Laprovittola i Ricky traven el Madrid

Al Palau, davant una afició que prefereix disfrutar-lo abans que exigir-li, i amb un entrenador i amic (Roger Grimau) que mima el seu progrés, Ricky Rubio està alliberant el seu bàsquet. En el triomf contra el Reial Madrid en el seu primer clàssic en els últims 13 anys i després de 12 temporades a l’NBA, Ricky ni tan sols va haver d’assajar un somriure per mostrar que els dimonis van quedant enrere. I amb ells, els nusos que col·lapsaven el seu joc. Va ser el seu millor partit en la seva nova vida com a blaugrana (11 punts, 4 assistències, 15 de valoració) i el millor escorta de Nico Laprovittola, inspirat en la seva pròpia glòria (25 punts amb 4 de 7 triples i 5 assistències).

Competia bé el Reial Madrid el partit quan, als sis minuts, Ricky va emergir per imposar el seu guió. En un no res ja havia acumulat vuit punts. I Laprovittola, que agraïa com ningú que Chus Mateo comencés a preocupar-se pel col·lapse inicial de Campazzo, es va apuntar en gran al festival de triples.

El joc del Barça de Grimau va arribar a l’excel·lència en el primer quart (27-11), quan els blaugrana, a més de negar el joc interior madridista, martellejaven sense parar des del perímetre (6/7 en triples per l’1/8 blanc, en aquest quart inicial).

Però el Barça, que va arribar a un avantatge de 21 punts (38-17, m. 15) gràcies a un mat que va deixar Poirier sense resposta ni maluc, es va deixar portar una bona estona. Una actitud perillosa davant un Madrid que té jugadors com Llull i Rudy Fernández –que mai s’havia enfrontat a Ricky en l’ACB–, tendents a l’èpica, encara que la connexió Musa-Tavares no funcionés aquesta vegada. Llull va encistellar dos triples, un d’ells inversemblant i al límit de la possessió, i els blancs van firmar un parcial de 0-11 al qual Ricky va haver de donar rèplica abans del descans. El base del Masnou, astut com pocs, va arrencar a Yabusele una falta que li concedia tres tirs lliures. Tot i que els de Chus Mateo ja començaven a avançar el que proposarien després del pas pels vestidors, encara que Llull comentés: "La nostra primera par tha sigut vergonyosa". Amb la mirada perduda i delirant de qui pretén aixecar-se d’entre els morts.

Els de Grimau, tot i que continuaven tenint sota control Tavares, van pagar l’increment de l’agressivitat defensiva blanca, necessària perquè els triples del Barça comencessin a ser rebutjats. Deck es va revoltar, davant la pena de Kalinic, que es va guanyar la quarta falta. Campazzo va augmentar les revolucions i va caçar un parell de triples convidant Llull que el seguís pel mateix camí. El Madrid es va acostar tantal Barcelona (57-54, m. 28) que va haver de cantar més fort un Palau en el qual Joan Laporta estrenyia el puny amb la mateixa força que el seu melic li toca la camisa.

Notícies relacionades

Rubiales treu pit en la seva declaració davant la jutge

Nadal sufoca la rebel·lió de Cachín i s’aferra a Madrid

Però aquest Madrid que es veia a prop de concretar la seva victòria (73-70, m. 37) al toc de corneta de Deck va topar, primer, amb Willy Hernangómez (es va donar el gust de treure de polleguera Tavares amb la cinquena personal) i, després, amb Laprovittola. L’argentí, que venia d’enfonsar el Maccabi, es va treure del firmament del Palau un altre triple quan moria la possessió del Madrid l’havia convençut que allò s’acabaria allà. Més encara després que Poirier enfilés una tècnica i una cinquena falta personal que deixava definitivament els blancs fora de combat.

D’acord. Els clàssics de la temporada regular de lliga sovint tenen una importància relativa, més enllà que el Madrid perdés el liderat a mans de l’Unicaja i que els blaugranes s’estabilitzessin en el tercer lloc. Però veure Laprovittola volar i Ricky somiar, no té preu. La foscor és punyetera, però ja va quedant enrere.