T’ho vaig dir, Batllori: 3-1

Li vaig trucar quan va acabar el partit, però devia estar ocupat, baixant, rabent i veloç, a la sala de premsa de l’estadi Olímpic de Montjuïc a escoltar la felicitat de Xavi Hernández, més, més que merescuda, merescudíssima.

No vaig voler pensar, ¡Déu meu!, ja que es tracta d’una persona exquisida, molt cordial i fins i tot espantadissa, que no em volia agafar el telèfon, així que vaig interpretar que, fins i tot sabent qui li trucava, el deure està per davant de l’amic, bé, del pesat d’Emilio.

Vaig creure que, acabada, de veritat, la jornada laboral, Joan Batllori em trucaria i riuríem una estona. Unes rialles a compte de la nostra xerrada, en viu i en directe, d’ahir al migdia a la COPE Barcelona en què ell va demostrar tenir la por al cos i jo vaig insistir que aquest Nàpols no tenia res a veure amb el Nàpols campió de l’any passat i que tot el que no fos, així ho vaig comentar davant la seva sorpresa, un 3-1 em semblaria, no ja poca cosa, sinó un desastre.

Batllori va voler dir-me de tot, però no es va atrevir. Va repetir (amb raó, sí, és clar) que les dinàmiques d’un equip i l’altre no eren per ser tan optimista. Li vaig recordar, això a ell li agrada molt (per carinyo, no per riure’s de mi) que tinc 72 anys i que, després de veure tot el que he vist, no pensava empassar-se’m aquesta classificació per als quarts de final de la Champions com una gesta, com un acte heroic. Gesta és el que té avui per davant l’Atlètic de Madrid davant l’Inter; el d’ahir a la nit, a Montjuïc, és pura lògica. Ho sento. O no.

El Barça es va comportar molt bé ahir a la nit, però ho va fer contra el segon pitjor equip que li podia tocar en el sorteig de vuitens de final. En aquest sorteig hi havien dos caramelets: el Copenhaguen, que li va tocar al City i així li va anar al pobre (1-3 i 3-1, total: 6-2) i un Nàpols vingut a menys, a gairebé res.

El cas és que van anar escalfant el partit com si es tractés de la final de Wembley i fins i tot dient que el Nàpols tenia pura dinamita al davant, que si aquest Osimhen (que, per cert, Cubarsí va fer penal VAR sense assenyalar-lo l’àrbitre neerlandès Danny Makkelie, ni avisar-lo el de dalt, als 50 minuts) era (gairebé) Mbappé, que si Kvaratskhelia era Vinicius i ja només va faltar que Xavi digués que li encantava un tal Labotka, que, pel que sembla, va jugar al Celta del 2017 al 2020 i era (gairebé) De Bruyne. Ni els 10 milions de prima que els va oferir el Laporta italià, el riquet Di Laurentiis, van convertir aquests nois en bons futbolistes.

De debò, jo entenc que per al Barça, per al projecte Laporta-Xavi, per a les arques del club, que ahir a la nit va guanyar 15 milions d’euros, per als culers apassionats, que van omplir Montjuïc, passar aquesta eliminatòria era important però, insisteixo, no ens tornem bojos.

Amb els nens

Notícies relacionades

El Palma Futsal tritura al Barça (1-5) en la final de la Champions

Norris desarma Verstappen i obté la seva primera victòria en la F1

Si el club va pressupostar arribar a quarts era perquè era el mínim que se li pot exigir a un club amb gairebé 1.000 milions de pressupost. Les altres coses són pur conte. O fracàs. Perquè, com deia Johan Cruyff, al qual tant admirem, la Champions comença a quarts de final i allà està ja el Barça. Ara sí que ja no hi ha caramelets ni altres contes.

Per cert, el Barça ha arribat fins aquí amb els nens, un per línia (Pau Cubarsí, Fermín i Lamine Yamal), els fonaments del projecte que no ens van vendre.