El Barça perd la por a Europa

La porta posterior de l’Estadi Olímpic va ser durant uns minuts l’entrada del mateix infern. Per allà havia passat l’autocar del Barça entre bengales, crits de joia i aquesta sensació que es cuinava una cosa especial. S’intuïa una aroma postapocalíptica. No tant per les desenes de llaunes de cervesa aixafades o les ampolles de Ballentine’s que van quedar òrfenes a terra, sinó per l’olor de sofre. Una escenografia pròpia de les grans nits europees, tot i que fos per afrontar la tornada d’uns vuitens de final. I contra el Nàpols. Aquí la contradicció.

L’alineació de Xavi va ser coherent, per molt que també revelés les profundes esquerdes d’un equip amb només dos centrecampistes naturals –el veterà Gündogan i el jovenet Fermín–, i que va sortir a jugar-se la vida amb dos menors d’edat l’onze titular. La meritocràcia havia d’avalar la presència tant de Lamine Yamal (16 anys) com de Pau Cubarsí (17), ara indispensables, mentre fitxatges d’aquesta temporada com Joao Félix, Iñigo Martínez o Vitor Roque es quedaven a la banqueta. La propaganda de poc serveix quan et jugues el clatell.

La irreverència dels seus adolescents va portar el Barça a protagonitzar 17 minuts de somni. Va ser una oda a la Masia, lloc on el club sempre hauria de buscar les respostes, no només en els moments en què tot sembla anar-se’n en orris. Entre Cubarsí, entossudit a homenatjar Koeman amb les seves passades d’oceà a oceà, Fermín, un dimoni que no es deixa intimidar, i Lamine Yamal, el futbol dels quals és un pla seqüència sense fi, van amargar el Nàpols.

Perquè l’1-0 va néixer en la ment viva i el peu delicat de Cubarsí, que va trobar la superioritat a la sortida. Cancelo va continuar, Raphinha, tantes vegades accelerat, va saber frenar i assistir, i Lewandowski va deixar passar per esquivar els centrals. En el punt de penal esperava Fermín, que després de marcar a plaer va estirar els dits cap a l’esquena per assenyalar el seu nom. Perquè en aquest Barça sense Pedri, Gavi ni De Jong, la bonaventura al cor del camp passa pel seu nom.

Però, per descomptat, pel de Lamine Yamal, l’autopassada del qual davant Lobotka va ser el preàmbul del 2-0. Raphinha havia tornat a aparèixer, aquesta vegada per fer colpejar la pilota al pal. Tot i que Cancelo va saber estar a l’aguait per reblar i pujar immediatament després a la tanca.

El ràpid avantatge, no obstant, no va provar al Barça, que es va retrobar una bona estona amb alguns dels seus dimonis que solen sotjar-lo en nits europees. A la mitja hora ja havia retallat distàncies el central Rrahmani després que Gündogan es desentengués d’ell; i, a punt del descans, Ter Stegen va haver de treure la mà per negar a Di Lorenzo un empat que Kvaratskhelia també va ensumar iniciat el segon acte. La inquietud va quedar anestesiada després que l’àrbitre i el VAR es desentenguessin d’una trepitjada de Cubarsí a Osimhen a l’àrea.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Xavi va reaccionar. Va rescatar de la indiferència Oriol Romeu i, sobretot, Sergi Roberto, potser el futbolista que millor interpreta els somnis. Va ser el capità qui va oferir a Lewandowski la sentència quan la nit ja es desmaiava.

Els futbolistes del Barça van córrer a abraçar-se, sense saber gaire bé què fer davant una alegria tan poc rutinària. Qui sap fins on poden arribar. Ara ja no hi ha por.