Peleteiro i Diame firmen dos salts de bronze en el Mundial

L’atletisme és sobretot capacitat competitiva i en aquests combats és una mestra Ana Peleteiro, capaç d’ocultar problemes físics, escassetat d’entrenaments o moments de forma pel seu caràcter i el seu desig de superar-se. Aquestes virtuts que té en abundància són les que va exhibir en la sessió matinal d’ahir a la ciutat escocesa per obrir el medaller espanyol.

En la seva reaparició en una gran competició després de la seva desitjada maternitat, la carismàtica gallega va competir a la perfecció a la final de triple salt per penjar-se un bronze de llei amb un salt de 14,75, a només 12 centímetres del seu rècord d’Espanya i molt per sobre del millor salt de la temporada amb què arribava al Mundial (14,32).

Al màxim nivell

Peleteiro va saltar 13,93 en el seu primer intent que ja li assegurava la millora i va posar les cartes sobre la taula amb 14,67 per continuar amb 14,64, nul, 14,75. Per davant només van estar la bahamiana Thea Lafond (15,01) i la ja exlíder de l’any cubana Leyanis Pérez-Hernández (14,90).

¡Bronze! Tot just un any després de ser mare (el 19 de desembre del 2022), la gallega ja està al màxim nivell i acaba de reivindicar-se com a ferma opció de medalla en els Jocs i, per què no, per superar aquesta mítica barrera dels 15 metres en un èxit que només 29 atletes han aconseguit en la història de l’atletisme.

Un nou èxit per a la campiona mundial júnior de Ribeira, que ja té el bronze olímpic de Tòquio, el bronze mundial sota sostre del 2018 a Birmingham, el bronze europeu a l’aire lliure a Berlín 2018, l’històric or europeu en pista coberta a Glasgow 2019 i la plata a Torun 2021. Ho va celebrar exultant amb la petita Lúa, la seva filla, que la va acompanyar a les grades de Glasgow.

Per un centímetre

Vuit hores després va arribar el torn de Fátima Diame, una tapada en una final de longitud en la qual la medalla d’or, com així va ser, semblava destinada a la nord-americana Tara Davis, guanyadora amb 7,07 metres. La plata i el bronze no estaven tan clars. I la valenciana de pares senegalesos va buscar la seva oportunitat i la va trobar en el cinquè salt. Se’n va anar fins als 6,78, un centímetre més que l’alemanya Mikaelle Assani, quarta. La seva millor marca sota sostre la va portar al podi del salt de llargada d’un Mundial en pista coberta, com van fer en el seu dia la hispanocubana Niurka Montalvo (Lisboa, 2001) i la també valenciana Concha Montaner (Moscou, 2006).

Diame, de 27 anys, va aconseguir el que tant temps feia que buscava des que va començar a despuntar a València a les ordres del llegendari Rafael Blanquer, el primer saltador espanyol que va passar dels vuit metres. El 2021, va canviar la seva ciutat per Guadalajara per passar a entrenar-se amb el guru dels salts a la fossa, Iván Pedroso. Des de la grada, el cubà va veure ahir com dos dels seus atletes pujaven al podi. I això que a Glasgow no hi va ser una altra de les seves pupil·les, la veneçolana Yulimar Rojas, la reina del triple salt.

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

Diame va començar amb 6,47, el salt que li va permetre entrar en la millora. Quan el podi estava en 6,74, de la sèrbia Gardasevic, va donar la seva millor versió en aquest cinquè salt que la va propulsar fins al podi.

Després de la decepció de Mariano García, va arribar el torn de les finals de 1.500. En la primera, Adel Mechaal va repetir el sisè que ja va obtenir en la de 3.000, en una accelerada final que el va portar a una acceptable marca de 3.37.76, tot i que mai va estar en la lluita per les medalles, molt endarrerit en el pilot de 14 atletes. Al de Palamós se’l va veure en la recta final, una cosa que no va aconseguir Mario García Romo, que va acabar 11è. Un per sota va ocupar Esther Guerrero, l’admirable atleta de Banyoles, a la final femenina. Va intentar moure’s en posicions davanteres en les primeres voltes i va acabar desfondada. Però ella ja havia tingut el seu premi particular a l’aconseguir classificar-se per a la primera gran final de la seva carrera.