La pilota com a refugiper a una nova vida

La Victoria es lamenta. No va poder controlar una pilota que la deixava sola davant la porteria. Ràpidament, l’Asma s’hi acosta i l’anima. Li xoca la mà i li dona un copet a l’esquena. La Victoria va haver d’anar-se’n de Rússia per formar part del col·lectiu LGTBI. L’Asma no pot tornar al Pakistan, on patia un matrimoni forçat. Mai li havien donat puntades de peu a una pilota. Ara, juguen en un equip de futbol per a refugiades i sol·licitants d’asil creat pel Ramassà.

"El futbol ho és tot per a mi. És on em refugio de qualsevol problema", explica la Yadira mentre la seva filla Isabella, de quatre anys, ronda amb una pilota. L’AE Ramassà va iniciar el 2021 aquest projecte de futbol femení inclusiu per a refugiades. Aquest any, són unes 31 dones de diferents edats i origen divers, totes majors d’edat. Entrenen cada dilluns i, una vegada al mes, juguen un partit. Algunes d’elles són mares i, perquè puguin venir als entrenaments, una persona s’encarrega de cuidar els fills mentre s’entrenen.

El Ramassà és un equip de futbol de les Franqueses del Vallès constituït com a oenagé que des del 2014 organitza projectes de cooperació a l’Àfrica. "Arran d’una sèrie de viatges solidaris a països africans vam descobrir l’impacte social positiu que pot tenir el futbol i el vam anar integrant en la nostra entitat", diu Marc Larripa, responsable de l’àrea social de l’entitat i coordinador del projecte.

Noves amistats

"L’objectiu principal és afavorir la integració de les participants en el territori utilitzant el futbol i donant-los accés a l’activitat física", comenta. "El futbol els ofereix l’oportunitat de crear noves relacions socioafectives i els serveix com a desconnexió, perquè totes estan vivint el procés de sol·licitar asil o buscant feina, i això pren molt temps i és dur", afegeix.

La majoria d’elles no havia jugat mai a futbol. No importa, ja que la competició no és entre els seus objectius. "Quan vaig arribar no tenia cap amic aquí i el futbol em va ajudar a començar una vida nova", explica la Victoria, que mentre treballa continua esperant resposta del govern a la seva sol·licitud d’asil. Va arribar a Barcelona fa un any, procedent de Rússia. "Vaig venir aquí perquè a Rússia la gent LGTBI som considerats com terroristes, és molt perillós", relata just abans de començar el partit.

L’Asma, que tampoc havia jugat a futbol – "¡al Pakistan es juga a criquet!", remarca rient –, va arribar el 2019. Va aconseguir sortir del seu país, on tenia un matrimoni forçat. Allà era treballadora social. A Barcelona, ha cursat un màster de Relacions Internacionals a la UAB, que compaginava treballant a la nit al metro. Viu sola a Barcelona i reconeix que troba a faltar els seus pares, tot i que no pot tornar al seu país. A l’octubre, li va entrar una crisi d’ansietat de la qual ja s’ha recuperat. "Em van acceptar molt bé al Ramassà. Continuo jugant aquí sempre, sense el futbol em posaré una altra vegada malalta. És com la meva família", confessa somrient. El seu objectiu és convalidar els títols universitaris que tenia allà per trobar una feina conforme als seus estudis.

Inserció laboral

"Aquest projecte també les ajuda fora del camp, en el procés formatiu i d’inserció laboral a Catalunya. L’entrenadora és integradora social i durant la setmana fa un acompanyament a totes les participants", explica Larripa. Els busquen cursos i formacions i empreses que puguin oferir-los feina. "¡Kely! ¡Kely!", l’animen les seves companyes des de la banqueta.

La Kely és hondurenya i sí que havia jugat a futbol. De fet, va arribar a jugar amb la selecció hondurenya juvenil. Es fa evident per l’habilitat amb què passa, regateja i xuta fins a marcar gol. "Per mi el futbol significa felicitat. M’ajuda a desconnectar, ens ajuda a deixondir-nos del caos que cadascuna porta del seu país", afegeix. Ella va arribar el 2021, té pendent la cita d’asil. Treballa en esdeveniments i juga amb l’equip femení del Badalona.

La Yennifer és veneçolana, té 39 anys. Va venir a Barcelona casada, però no li va anar bé i va acabar vivint sola. Va viure un temps en un centre de la CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) i va haver d’estar sota tractament psiquiàtric un parell d’anys. Ara, treballa d’aparadorista en una botiga i viu amb el seu gos. "Totes venim amb problemes, però el futbol ens ajuda a disfrutar i oblidar-nos-en. Ha sigut un suport molt gran a nivell emocional. El cervell comença a funcionar millor quan li dones vitamina, quan vius moments que valen la pena", confessa.

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

"Quan venen per primera vegada se senten una mica cohibides perquè pensen que potser estem creant un equip de futbol convencional i competitiu, però quan comencen a entrenar-se i veuen que hi ha moltes noies igual que elles, es relaxen, es comencen a obrir i les barreres tant d’idioma com culturals van desapareixent", assenyala Larripa.

El partit acaba amb una gran rotllana. Totes elles es conjuren, ajunten les mans i acaben aixecant els braços tan amunt com poden, rient. La pilota és el seu refugi.