El Barça s’agafa a la cornisa

Quan Robert Lewandowski, disfressat de si mateix, va convertir un control en un regat, un xut en un orgasme i dos extravagants paradinhas en un miracle, Xavi Hernández va fer cara d’haver vist la Verge. Els blaugrana van guanyar a Balaídos amb dos gols del polonès, un a punt del descans, i un altre després que es repetís un absurd penal de Fran Beltrán a Lamine Yamal, ja al 97. L’equip es va agafar a la cornisa a l’avantsala de la tornada a la Champions a Nàpols. Però continua amb els peus penjant.

Alguns dels mals que amenacen el club parteixen de declaracions com la que va fer Deco sobre la gespa de Balaídos: "El model del Barça és jugar bé". És clar. Que el presumpte ideòleg esportiu esbombés la raó de ser de l’equip com qui espera que plogui mirant al sol sobrepassa el mal gust. Més encara el dia que feia 50 anys del 0-5 del Barcelona de Cruyff al Bernabéu, quan les rebel·lions s’executaven lluny de les safates de canapès.

El partit del Barça va sobrepassar una altra vegada el despropòsit. El joc és tan lent, tan previsible, tan indigest, tan mediocre, que parar atenció als partits només pot respondre a un acte de fe. O de masoquisme.

No hi ha manera d’entendre res del que passa al Barça de Xavi, que, incapaç d’argumentar al seu púlpit mediàtic per què la gangrena al joc tira endavant, per què els seus futbolistes s’entretenen en l’error, fa servir els seus minuts davant el micròfon per dir que ell regala diners al club. Per amor. Ha de ser dels que pensa que l’amor es compra amb diners, i no amb el respecte. Amor de compra i venda, que cantaven Los Chichos a punt del col·lapse.

Posem-nos a parlar del joc. Els centrecampistes del Barça, en altre temps tipus fiables i necessaris per comprendre de què anava tot, són ara una sèrie de futbolistes que juguen d’esquena a l’horitzó. I mirant Christensen, que sap escombrar però no pintar. Pedri perd una infinitat de pilotes mentre intenta treure’s la por d’una nova lesió i es pregunta a qui li hauria de passar el marró. Massa coses. I De Jong, atabalat, ha cregut a ulls clucs que aquest no pot ser el seu lloc, per a satisfacció de la seva directiva, que podrà vendre’l i cosir algun forat sense que ningú es queixi.

Sense cap capacitat de construcció i amb l’equip del tot partit, la resta de línies queden exposades a les seves misèries. Al front ofensiu, Vitor Roque, en la seva primera titularitat, es va haver de sorprendre per jugar al costat de Lewandowski. Tots dos es van destorbar. I el brasiler fins i tot va rebre una mirada intimidatòria per part del polonès després de controlar malament una pilota. Lamine Yamal, sempre un oasi, només s’havia de preguntar per què els seus companys abocaven el joc en Cancelo.

En el minut 45 els de Xavi van xutar per segona vegada a porta, moment en què Lewandowski va poder donar sentit a la insistència solitària de Yamal. Per descomptat, no va tenir continuïtat. Just quan es despertava el segon acte, amb Cancelo incapaç de perseguir Mingueza, el Celta va veure clar que empataria en un tres i no res. Aspas, etern flagell, no va rematar bé amb l’esquerra. Poc va importar perquè Koundé, que no corregeix res, també ho empitjora (1-1).

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

Xavi va tornar a agitar el got, tot i que fes hores que els glaçons estaven fosos. Gündogan i Raphinha no van poder fer gaire cosa. Però, quan no hi podia haver més destí que l’empat, Lamine Yamal va anar a la recerca d’una pilota que Fran Beltrán va mirar d’allunyar barroerament. El penal va ser absurd, però clar. I l’esperpent va tenir continuïtat quan Guaita va haver de lamentar que la seva parada a Lewandowski no podia ser vàlida amb els dos peus separats de la línia de gol. En la repetició de la pena màxima, i amb el polonès convençut que aturar-se continuava sent una bona idea, ja no hi va haver remei. Lewandowski se n’havia sortit amb la seva.

El Barça de Xavi s’assembla cada vegada més a l’escriptor postrat en llit aliè a mercè de la seva desequilibrada admiradora a la Misery de Stephen King. "En un llibre, tot hauria sortit d’acord amb el pla. Però la vida és tan fotudament desordenada".