El punt de la vergonya total

Un punt de 33 de possibles havia obtingut el Granada fora de casa. Aquest míser punt en 11 sortides el va arrencar en la visita a l’Almeria, l’únic equip que està pitjor a la Lliga, l’últim. Vicecuer a vuit punts de la salvació, desnonat, acabat d’ascendir i destinat a descendir de nou, es va apuntar el segon empat al camp del renascut Barça, aspirant a campió i que va entonar el comiat del títol, a 10 punts d’un Madrid sense símptomes de debilitat, al contrari, amb la pallissa que va infligir al Girona, el segon. El Barça no va poder amb el penúltim.

No va ser un empat qualsevol. Ni per al Granada, realimentat per unes setmanes, ni per al Barça, incapaç de vèncer amb joc, amb el futbol que se li pressuposa i que busca com a mètode per imposar-se. No té, o no té més que altres equips. Supeditat a l’intercanvi de cops, ni tan sols exhibeix aquesta superioritat que es desprèn pel llustre dels integrants de la plantilla.

El Granada és un dels dos equips que no ha vençut Xavi. Tres empats davant un conjunt que va baixar i tornarà a baixar. L’altre és el Rayo. Li queda una oportunitat per reparar aquesta anomalia abans d’acomiadar-se d’aquest descompost Barça, que va acabar amb Raphinha de lateral esquerre sense córrer la banda més que una vegada. Tot i que mira de dissimular-ho, l’equip se sosté gràcies a Lamine Yamal, que es va posar el club a l’esquena i va marcar dos gols per obrir el marcador i per tancar-lo i evitar la derrota de la vergonya.

Ni Ter Stegen ajuda

La tornada de Ter Stegen no va tornar el zero a la porteria. Ni aquesta nimietat és capaç de sostenir el Barça, de nou descuidat en les vigilàncies defensives que van propiciar tres fàcils gols del Granada. No va transmetre el porter la seguretat que esperava recuperar el Barça, des del primer company fins a l’últim seguidor, passant per l’entrenador.

Un parell de titubejos inicials, un error clar amb el peu i tres gols van recordar la seva inactivitat. La naturalesa dels gols encaixats van negar que el culpable dels mals fos Iñaki Peña.

Amb Ter Stegen va tornar Iñigo Martínez en els dos únics canvis que va practicar Xavi de l’onze que va vèncer l’Alabès. Un senyal que els esperava amb ansietat, sobretot en el cas del central basc, que va jugar vuit minuts a Vitòria i va saltar a la titularitat. La seva solvència també es trobava a faltar malgrat que Cubarsí, espectacular, no ha fomentat l’enyorança d’Iñigo. Van jugar junts, relegat el malmès Araujo a la banqueta i desplaçat Christensen al mig del camp des de la setmana passada.

Connexió que s’esquinça

L’assaig amb el danès al pivot mereixia ser repetit, tot i que sigui un defensa i a casa calgui carregar l’equip d’atacants. Christensen va ser fiable, sense cometre errors i va transmetre serenitat a mesura que els seus companys anaven excitant-se, virtuts que valen molt en aquest grup, que no està tan alliberat com pregona Xavi. No en el camp, procliu a la crispació al primer contratemps greu. Es va produir amb el primer empat del Granada, que va arribar a continuació de la millor jugada blaugrana del curs que no va acabar en gol.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Christensen va donar fluïdesa i va protegir l’esquena dels altres centrecampistes, però aquesta connexió que va mantenir va anar esquinçant-se amb el vaivé del marcador i la permissivitat de l’àrbitre en el forcejament corporal del Granada. Va haver de ser sacrificat amb la desesperació de Xavi, abocat de nou a l’anada i tornada per salvar els mobles.

La connexió va estar amb Pedri i la seva capacitat per conduir i regatejar. L’ecosistema al voltant seu el va ajudar, amb Cancelo i De Jong, fins i tot Iñigo, que va donar passades verticals. El canari va anar perdent pes fins a ser substituït, sense detectar ningú a qui servir. Sempre va veure més rivals que amics al davant.