"Va per tu, avi"

L’avi Ramon Márquez era molt especial per al Marc i l’Àlex. Molt. I no només per a ells, no, no, també per a l’Isaac, la Sara, l’Edgar, la Júlia i la Judit, els nets que el Ramon i la Sole, l’àvia que va morir, sobtadament, després d’una desafortunada caiguda, el 2016, cuidaven com si fossin els seus fills, més que els seus nets, a Cervera (Lleida).

És per això que quan, la setmana passada, va morir el Ramon, tota aquesta tribu de joves, que havia rebut no només el carinyo dels avis, del patriarca, sinó també la seva educació, les seves normes de comportament, les seves crides d’atenció, les seves advertències, els seus consells i, sobretot, el seu afecte, van esclafir a plorar.

El Marc i l’Àlex eren a Indonèsia, en un esdeveniment d’un dels patrocinadors de l’equip de Fausto Gresini i el dolor va ser encara més intens, ja que començarien la temporada sense l’home que vivia apassionadament cadascuna de les seves voltes, fos en entrenaments o en carrera. No cal dir que el Marc i l’Àlex mai emprenien un viatge sense passar abans per casa de l’avi Ramon. "Tard o d’hora sabíem que ens passaria això", coincideixen els germans.

El Ramon n’estava tant del Marc i, per prolongació, tant de l’Àlex, que va morir pocs dies abans de fer 93 anys, el número, la xifra màgica del vuit vegades campió del món, l’any del seu naixement, el dorsal de la seva moto. "No m’havia fixat en aquest detall, per ganes no haurà sigut, no", explica el Marc, que, dissabte, fa els 31 anys.

"Un gran conversador"

"Era un ésser meravellós, dolç, encantador, tremendament atent, molt delicat amb tots i, sobretot, un gran conversador", explica el Marc sobre l’avi Ramon. "Ell, com nosaltres, bé, com tota la família però ell més, sí, sí, molt més, vivia la nostra passió per córrer, per les carreres, d’una manera especial. Jo diria, ¿oi, Àlex?...", assenyala el vuit vegades campió mentre mira de reüll el seu germà petit, "que aquesta passió, la nostra, la nostra dedicació, era pura gasolina per al seu cos, no dic que el mantingués viu, però l’ajudava moltíssim a mantenir-se il·lusionat".

"El que més il·lusió li feia era posar-se davant de la tele els caps de setmana i s’ho empassava tot, tot, entrenaments, dissabte, diumenge, carreres, el que fos", explica l’Àlex, amb la veu entretallada. "No només s’entretenia, no només hi entenia, ¡que hi entenia bastant!, sinó que teoritzava sobre el que passaria i comentava la jugada amb tothom".

"Per a nosaltres dos i per als nostres cosins, l’avi Ramon i l’àvia Sole van ser molt més que uns avis, van ser els nostres segons pares", continua amb passió el Marc. "Nosaltres, tots, sortíem del col·le o de l’institut i hi era un d’ells o tot dos. Els nostres pares, els pares de tots nosaltres, es passaven el dia treballant i el Ramon i la Sole ens van criar a tots".

"Era molt intel·ligent, llest, viu", afegeix l’Àlex. "Era molt agradable estar amb ell, xerrar, compartir històries, jugar al dòmino, a les cartes, al parxís, el que fos. Tots nosaltres érem la seva energia i ell t’ho agraïa, no només amb paraules, sinó amb gestos, picades d’ullet, manyagues. Era un plaer compartir una estona amb ell, menys del que mereixia, sens dubte".

L’Àlex recorda que, contràriament a l’àvia Sole, que era pura salut i va morir de sobte, per un desgraciat accident, l’avi Ramon sempre va tenir alguna xacra que el feia visitar o ser en un hospital, fins i tot algun ensurt amb el cor. "Era, de veritat, un savi, un savi de la vida. Curiós, però no xafarder. Volia saber per aprendre, per conèixer. Parlava molt, sí, però també escoltava molt. Era un xerraire molt agradable, molt".

El Marc i l’Àlex recorden molts moments amb els seus cosins, de totes les edats, i els seus avis. "Per ells, tots érem fantàstics. L’avi Ramon ¡mai! va trobar un defecte als seus nets. Bé, això deu ser comú en tots els avis ¿no?", sentencia el Marc, mentre es parteix de riure amb l’Àlex.

Records formidables

El que sí que s’atreveixen a afirmar és que l’avi Ramon s’ho va passar d’allò més bé, va disfrutar molt de la vida i, sí, aquesta part de passió que els tres vivien per les motos, per les carreres, l’ajudava a estar viu. "Tots els records que tenim són formidables. Hem pogut compartir amb ell el que més ens agrada, la nostra professió i, sobretot, hem mirat de correspondre al carinyo i la dedicació que ens van oferir de nens. Hem intentant tractar-lo com ell ens va tractar, esperem haver complert, tot i que seria impossible, en aquest sentit, posar-se a l’altura del Ramon i la Sole .¡Impossible!"

I és, ara, abans d’acomiadar-nos quan recordem el dia que el Marc, el gener del 2013, es va emportar l’avi a la presentació de la seva primera Honda, l’any del seu debut a MotoGP, l’any que va arrasar, que va guanyar el títol i es va convertir en el pilot més jove a aconseguir-ho.

"Per a tu no hi ha impossibles"

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

"Recordo que li vaig preguntar ¿avi, vostè creu que jo podré pilotar una moto tan gran i potent?", diu el Marc. I el Ramon va contestar, amb mig somriure al rostre: "Per a tu, fill, no hi ha impossibles. Que tinguis molta sort, però recorda: no arrisquis gaire". Una miqueta sí que va arriscar amb aquesta burra, com l’avi anomenava les motos del Marc i l’Àlex.

Poc després, l’avi va protagonitzar un anunci, al costat del Marc, per a la Fundació Pasqual Maragall en la lluita contra l’Alzheimer. El Marc, amb un àlbum de fotos, li deia: "¿què, avi, et recordes del meu primer podi?" "¿Del teu primer podi, Marc? ¡És clar que me’n recordo!, jo tinc més memòria que tu". I els dos deixaven anar una rialla interminable.