De la Lluna a la Terra

Si tu vius a Doha (i no parlo del luxe de Doha, no, no, simplement a la capital de Qatar) és molt possible que no t’adonis que vius a la Lluna. Si tu vius en un lloc on els habitants, o els habitants del teu mateix nivell, quan aparquen el cotxe el deixen en marxa amb l’aire condicionat posat perquè estigui fresquet quan tornin de la compra o de dinar (la gasolina allà –gairebé– la regalen i és impossible que et robin), t’hauries d’alarmar. Si tu vius a Qatar i, a sobre, ets futbolista o entrenador d’un dels seus equips, mai tindràs la sensació, mai, que et pugui passar alguna cosa si perds.

Si tu vius a Qatar esperant que el Barça et reclami per ser-ne entrenador, és possible que se t’ennuvoli la vista al poder complir, tu i la teva família ¡que tan bé vivien a Qatar!, el somni de la teva vida. El problema és que havies oblidat què significava ser entrenador del Barça. Tornar a la Terra.

Cada any, quan el Mundial de MotoGP arrencava (aquest any ho torna a fer) a Doha, alguns dels enviats especials que hi viatjaven no podien resistir (i, sí, ho feien ¡cada any!) la temptació de visitar i entrevistar Xavi Hernández a casa seva. Jo, la veritat, mai en vaig tenir la temptació, tot i que un any vaig mantenir una conversa meravellosa amb l’encantador Raúl González a Lusail.

Recordo una entrevista del meu amic Toni López, a La Vanguardia, en què Xavi no només deia que el Barça havia d’estar orgullós de lluir publicitat de Qatar a la samarreta, sinó que definia, perfectament, el tipus, el model, el croquis d’entrenador que volia ser: «L’exigència i professionalitat de Van Gaal; la gestió de vestidor, la proximitat i les xerrades motivadores de Rijkaard; la manera com Serra Ferrer exigia els joves; la filosofia de Charly [Rexach] per relativitzar-ho tot; l’esperit perfeccionista de Pep [Guardiola], que va servir per apuntalar la filosofia del Barça; l’anar sempre de cara de Tito [Vilanova], que no es casava amb ningú gràcies al seu enorme caràcter i l’exigència, professionalitat i treball físic de Luis Enrique». La xerrada acabava amb la confirmació, per part de Xavi, des del seu racó a la Lluna, que el més important si ets entrenador del Barça «són les relacions humanes».

No és que Xavi tingués moltes ganes de ser entrenador del Barça, és que era el somni familiar. I si ho podia aconseguir ¡ja! amb Joan Laporta, tot i que no cregués en ell («està verd, hauria de començar per entrenar el Girona», va dir el president a un amic), per què hauria d’esperar que, algun dia, guanyés les eleccions Víctor Font.

És de suposar que per ser entrenador del Barça cal comprar-li tot el discurs a Laporta, tot, incloent-hi la possibilitat que acabi convertint un representant de futbolistes, Deco, en el teu director esportiu, amb qui t’has d’entendre després de col·locar-te un dels seus patrocinats, Raphinha. O, pitjor encara, acceptar que canviï una convocatòria a Champions (Anvers) al considerar que havies de castigar els ganduls. Això sí que va ser una desconsideració i no les crítiques de la premsa.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

Quan vius a la Lluna tendeixes a oblidar com es viu a la Terra. La vida a la Terra i més, molt més, si ets l’entrenador del Barça, fins i tot del Barça que guanya la Lliga, és molt dura i, sobretot, has d’estar preparat per a les crítiques més ferotges, molt més suaus que les encaixades al seu dia per Ernesto Valverde, acomiadat sent líder, o Ronald Koeman, creador de l’«això és el que hi ha».

Xavi li va comprar el relat a Laporta i, ara, el president li ha comprat la seva esperpèntica sortida (diferida) del club. Però això no ha acabat. Xavi podia haver fet qualsevol d’aquestes dues coses, dimitir o continuar empassant-s’ho tot fins al 30 de juny. Va fer les dues coses alhora, ¡increïble! I no només això, està convençut que el seu anunci ho arreglarà tot. Més increïble encara.