La tarda en què el Barça de Xavi va perdre els papers

Els comiats llargs tenen, sí, una cosa bona. Hi ha un moment en què un es cansa de plorar, de destruir-se, i simplement es dedica a preparar el funeral. Xavi Hernández tindrà ara cinc mesos per endavant per fer-ho, una vegada va anunciar que el 30 de juny s’acaba la seva etapa com a entrenador al Barça.

El Barça va perdre energies en simular ser un altre equip durant 11 minuts, el temps que va trigar a tombar un 0-2 i convertir-lo en un 3-2 a cavall del sublim Lamine Yamal. Però aviat va tornar al desballestament. Va empatar Guedes, l’àrbitre Munuera Montero va rectificar un penal després de revisar la jugada al monitor (Comesaña tenia el colze enganxat al cos), i Xavi, més pendent de la bogeria que del joc, del seu futur que del trist present, va cridar: "És una vergonya". Ho va fer mirant a la càmera, no a la seva banqueta. Ni al terreny de joc, on Sorloth i Morales van acabar sepultant un Barcelona que, després de perdre la Supercopa i la Copa, es va acomiadar de la Lliga.

El mateix Vila-real que havia guanyat un dels seus últims set partits, que estava jugant, sí, per la permanència –primer amb Setién, ara amb Marcelino–, en va tenir prou amb Gerard Moreno i Sorloth per despullar també el Barça. En només un acte, al Vila-real ja li havien anul·lat dos gols –un amb justícia (Baena), un altre amb el rosari penjat de la taula del VAR (Gerard Moreno)– i en va marcar un altre, també de Gerard, tot i que aquesta vegada legal. Però el pitjor per al Barcelona no va ser això, sinó la tristesa amb què els seus futbolistes deambulen sense remei cap a l’avern. El Vila-real va acabar el partit amb cinc gols en quatre xuts a porta.

El joc del Barça és tan lent, tan previsible, tan burocràtic que resulta fàcil oblidar-se que per allà corre una pilota entre estaques clavades a la gespa. L’únic bo brolla del talent individual, i ara ningú com Lamine Yamal, que als seus 16 anys es troba que ha de llançar-se el mort a l’esquena.

"Al·leluia", que cantava Cohen amb el seu to fúnebre. El Barça no va encaixar en el primer minut. Però no es va deslliurar de començar perdent el seu onzè partit de 17. Ni tan sols va aprofitar que l’àrbitre Munuera Montero i el seu auxiliar apreciessin que Sorloth, en fora de joc, podia molestar lleument Araujo en el gol anul·lat a Gerard Moreno.

Amb el 0-1, a punt del descans, el Barça hi va tornar. L’acció va néixer en un fora de banda, potser les accions més senzilles de controlar. No per a aquest equip. Oriol Romeu va deixar girar Sorloth com el nen que es queda embadalit davant una baldufa. I Christensen, ves a saber per què, va entendre que havia de defensar dos metres a Gerard Moreno, que aquesta vegada sí que va poder celebrar el gol en pau.

Xavi es va agitar. Va canviar un adolescent (Fort) per un altre (Cubarsí). Es va desfer de Romeu. I va recórrer a Pedri i Cancelo, aquest amb un embenat inquietant. Nou minuts després, el carrilero portuguès cometia un error groller davant un altre fill de La Masia, Ilias, que va marcar el 0-2.

Va cridar el Barça per la seva supervivència en un ball de San Vito que va durar 11 minuts. Gündogan, Pedro i Bailly a pròpia meta van fer creure la seva afició en un somni irrealitzable.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

No és moment per a coartades arbitrals, sinó per preguntar-se per què Sorloth i Morales van acabar per deixar del tot despullat un Barça amb una pèrdua de papers en el crepuscle del partit que no té cap justificació. L’últim dels gols del Vila-real, amb Iñaki Peña incapaç de dir-li a les seves defenses què fer, no va ser més que la metàfora del naufragi. Els jugadors van quedar estirats a terra. Però sense taulons a què agafar-se.

A Xavi potser no n’hi queda cap altra que llegir els versos etílics de Vinícius de Moraes: "L’amor és etern mentre dura". I ja no queda res a un cap trasbalsat i a un cor fet miques.