Una novel·la trista

En la nova novel·la d’Eduardo Mendoza (Tres enigmas para la Organización), el narrador recorda els jugadors del Barça "aixecant la Copa de Campions d’Europa a Wembley, aquell llunyà dia de 1992...." En la mateixa novel·la (Seix Barral), un altre dels embogits protagonistes d’aquest llibre hilarant confon el Camp Nou amb un altre monument de la ciutat i, en general, tot sembla tan sorollós i esperpèntic que al final la rialla aixeca la moral de tanta desgràcia com comparteixen els personatges dibuixats amb mestria pel millor narrador de la present literatura espanyola.

M’alleuja explicar aquests successos que tenen de futbol només aquelles mencions casuals a les glòries del passat, però que es creen en una novel·la que recomano ara per als que, com jo, tinguin el somriure gelat, l’avenir contrit i les ganes de llançar per la borda l’alegria que en un temps vam tenir fins i tot quan el Barça guanyava jugant decentment.

Ara, l’equip que fins al 30 de juny encara és de Xavi, el seu entrenador, viu dins d’una novel·la trista, dictada per un exjugador que encara no sap de quina malaltia estan fetes les seves derrotes. Tot passa com si fos un malson en el qual es destenyeix fins i tot l’escut. Els futbolistes, apressats per ser millors, són pitjors cada vegada, il·luminats per una llum que prové del dubte i que, com en el partit d’aquest dissabte, es converteix en una misèria sense pal·liatius.

Imaginar un guió pitjor seria possible si ara mateix ressuscités el partit i ens diuen, des de la banqueta blaugrana o des de la presidència, que tot és mentida, que tot és de ficció i que, de seguida, quan acabi el malson, vindrà a il·luminar la història una rectificació total del que ha passat.

Això no passarà, és clar, perquè això del Barça és realitat, un fet concret, una il·luminació fosca contra una paret de terror que ha fet parracs de futbolistes que, tret d’excepcions juvenils, com les de Pedri i Yamal, estan deixant enrere el pudor de jugar.

El Barça de Xavi ja ha acabat amb la seva dosi de pal·liatius. Imaginar-lo una altra vegada dient que està fort és concedir-li una pròrroga de la qual ell mateix s’ha de desprendre, si no passa que, mentre escric aquest lament per la penosa novel·la que estem llegint amb lletres blaugrana, no s’ha produït ja el que per a ell, ara mateix, seria un alleujament. Però no, ell diu que se’n va al juny. Caram, el mes de sant Joan.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

Aquest és un món cruel, ja se sap; hi ha coses terribles que passen al món, i el futbol és tan sols un epifenomen, una cosa que ens trobem embolicant les escombraries o els diaris. De manera que no és precís exagerar el mal, però aquest és el nostre joc, ens hem fet mal volent que aquest equip guanyi, gràcies a ell, en el passat que evocava, per exemple, el narrador de la novel·la de Mendoza; ens hem fet partícips d’una il·lusió invencible. Però ara el Barça protagonitza una trista novel·la negra de la qual sobresurten els aires de sainet.

Crec que tots aquells que vulguin alleujar-se d’aquest moment tan fatal, tan humà, vagin a la llibreria del barri, o a la biblioteca, i agafin Tres enigmas para la Organización. Allà trobaran algunes claus per treure pena a la tristesa, com va escriure per una altra cosa Alfredo Bryce Echenique.