El Barça s’enfonsa a San Mamés

Per molt que cobreixi aquest fangar tòxic en què dirigents, àrbitres, comunicadors i seguidors es rebolquen amb summa addicció, els ulls encara queden una mica destapats per poder veure partits de la transcendència i l’èpica de San Mamés. Un escenari on les mentides i la propaganda no serveixen de res, només la coherència.

I aquest Barça de Xavi no és un equip amb senderi, tan discontinu i histriònic que és impossible saber què vindrà després. Almenys, això sí, manté les seves curioses rutines, com qui es desperta tacant-se la pitrera amb la llet i les galetes. Aquesta vegada va encaixar el primer gol als 36 segons. Una pertorbació que parla de la fragilitat emocional dels futbolistes, amb la tensió sota mínims i la bava penjant encara del llavi quan sona el despertador. Però també del grotesc posicionament dels futbolistes, que comencen els partits sense saber què fer o on col·locar-se. I en això hi té responsabilitat el seu entrenador.

Lamine Yamal es va trobar la pilota a la banda i va pensar que darrere d’ell hi hauria Kounde per rebre. Però el francès, que últimament ho fa tot al revés, ja corria cap endavantper a glòria de Nico Williams, que ja va poder continuar amb l’acció al seu aire. El que va venir a continuació va ser allò de sempre. Cap blaugrana en va encertar ni una a l’àrea. De Jong es va quedar badant. Balde es va desorientar amb tant rebot. I Guruzeta en va fer prou amb un xut mossegat.

D’acord. El Barça es va entonar una bona estona a continuació. Fins i tot, malgrat que Pedri encara segueix fora de forma, va saber controlar la pressió dels futbolistes de Valverde buscant Lamine Yamal i Ferran Torres a les bandes. Però les rutines, com és lògic, van tornar. Les fibres de la cuixa de Balde van rebentar, i amb Cancelo encara rancallós, a qui li va tocar assumir la responsabilitat al lateral –i amb un superb to– va ser a un altre adolescent, Héctor Fort (17 anys).

El bon tram barcelonista va tenir la recompensa de la momentània remuntada, tramada en sis minuts. En l’1-1, i després que Ferran acolorís una passada de Christensen, a Lewandowski li va caure a sobre un bon raig d’aigua beneita. Yuri, que havia estat tota la nit relliscant, va completar el surrealisme amb un mal rebuig. Lewandowski, un espectre –Xavi el va canviar per João Félix amb tot per resoldre–, ni tan sols es va moure. La pilota va colpejar a la seva cama com a pas previ cap a la xarxa.

Una altra cosa va ser l’1-2. Revisin el gol de Lamine Yamal (16). Va acollir la pilota a l’eix. Vivian, frustrat, no va poder més que deixar-lo passar. I Paredes es va quedar de pedra al veure com el noi deixava anar una gloriosa fuetada des de la frontal.

A Lamine Yamal cal mirar-lo amb els ulls d’un nen, perquè els d’un adult són sempre desconfiats i porucs. La mirada adulta et dirà que és massa aviat perquè sigui sempre titular. O perquè el seu joc sigui tremendista i continu, com si a futbol es jugués fingint intensitat i amb la parsimònia mecànica del missioner. I voldran tenir raó quan recordin els seus dos gols fallats en el segon temps en dos duels al sol contra Agirrezabala. L’eliminatòria va estar allà.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

El Barça és enemic de la pau, així que es va enjogassar amb el turment des de l’inici del segon acte. A Kounde, el tètric nivell defensiu del qual va contrastar amb l’excel·lència de Fort, li va faltar treure’s de la butxaca un paquet de pipes de la butxaca mentre Nico centrava. De Jong es va fer el mort, i Sancet va concedir una altra vegada l’empat a un Athletic que Araujo va mirar de frenar amb el genoll fet pols.

Però la pròrroga ja va ser massa. Sergi Roberto va capitular. Vitor Roque no va apuntar. I Nico Williams ho va liquidar amb el quart, es va treure la samarreta i es va posar a ballar davant la tomba del Barça.