Julio César Benítez i les blancors de l’arbitratge

Fa un segle, o almenys 60 anys, Benítez va salvar el Barça d’una relliscada decisiva a Sevilla. Ahir a la nit van emergir Ferran i João Félix en una tarda que va començar amb una vergonya arbitral a Madrid.

Julio César Benítez i les blancors de l’arbitratge

AP Photo/Jose Breton

3
Es llegeix en minuts
Juan Cruz
Juan Cruz

Periodista i escriptor

ver +

Fa un segle, o almenys 60 anys, que un futbolista singular, Julio César Benítez, va abandonar el seu lloc en la defensa per treure el Barça d’un mal pas a Sevilla, quan el Betis estava desafiant l’equip blaugrana fins a empatar a dos un enfrontament tan sofert com el d’ahir a la nit. El desempat va ser de Benítez, gloriós personatge de la nostra història.

Aquesta vegada va salvar el Barça un portuguès eixerit que uneix a la seva intel·ligència una enorme dosi de competitivitat. Si no hagués sigut per Benítez llavors i per Félix ahir a la nit, aquest Barça amenaçat pel fred de la seva història recent se n’hauria anat al llit amb malsons.

Els joves que juguen ara suposen una novetat més gran a la plantilla, així que el seu joc s’està fent, igual que ells (Pedri, Lamine Yamal, tants) s’estan instruint a associar-se per convertir el Barcelona en la possible llum del que ja va ser.

Mentre es desenvolupaven totes aquestes jugades que van donar a Ferran les oportunitats d’exhibir la naturalesa de les seves ambicions, es va anar refermant en la meva memòria el sentit del joc de Benítez aquella vegada que va ser qui va salvar el Barça d’una relliscada decisiva.

El seu xut, la seva presència, el seu sentit de l’humor, i de l’amor al club, s’assemblava al que ara impulsa aquests nois. De manera que era lògic que el seu emblema formés part de la meva memòria de culer que ahir a la nit, com tantes, va veure perillar el futur dels nostres mereixements.

Poc després d’aquella gloriosa victòria (2-3), Julio César Benítez va morir d’una intoxicació alimentària. Les seves últimes hores van coincidir amb la data d’un partit decisiu contra el Reial Madrid. Apassionat com si hagués nascut a La Masia, va deixar aquest epitafi, que era un estímul per als seus companys: "Som-hi, amics, derrotarem el Reial Madrid 2-0".

Era el 8 d’abril de 1968. Després es va suspendre el partit, perquè el dol va ser profund, va afectar tota l’afició espanyola, i fins avui hi ha aficionats que, com aquest cronista, associem aquests enfrontaments blaugranes contra el Betis com a part d’un record més gran del futbol, ple de glòria i de dolor en la memòria.

Per això, abans que comencés el partit, i quan es va anar complicant per al Barcelona, no vaig poder deixar de sentir que l’ombra, senzilla, alegre, de Julio César Benítez estaria sobrevolant l’ànima blaugrana que s’enfrontava a un partit decisiu en la seva història.

Notícies relacionades

Ahir a la nit era un moment vital, i també mortal. Van acudir Ferran i João Félix, aquest Benítez del nostre temps, per impedir que la història es burlés dels colors blaugrana.

Era una tarda de mals presagis, que havien començat a Madrid, al bonic estadi nou en el qual al Madrid li desitjo els millors talents, l’avenir més beneficiós. Tant de bo aquests no coincideixin, com va passar ahir a la tarda, amb una vergonya arbitral que durarà molt temps a desfer-se. El mestre Alfredo Relaño, dels més lúcids escriptors de futbol d’aquest país, ho va deixar dit de seguida a As: "Tres punts per al Madrid, però amb el cost d’un tremend dany reputacional. (…) El Madrid ha guanyat el partit, però la seva legió d’enemics ha rebut aliment per a un parell de lustres". El mestre encerta, com sempre que la injustícia es converteix en el centre del desastre en el futbol.