Entre xiulets i aplaudiments
A la pena d’haver de jugar al Lluís Companys, ahir es va afegir un nou inconvenient: a Montjuïc els xiulets dels aficionats se senten més fort. No sé si era l’acústica oberta de l’estadi, o simplement perquè les grades no estaven plenes, però el seu eco era més agut. Per ser justos, tampoc van ser uns xiulets uniformes i a més es van manifestar amb diferents intencions. Primer es va xiular l’actitud defensiva de l’Almeria i després van ser algunes decisions de l’àrbitre i del VAR, tirant línies per eliminar un fora de joc que era l’empat visitant. Tot seguit l’afició va començar a xiular erràticament i contra una cosa inconcreta. La sensació era que es xiulava contra l’angoixa de veure, una setmana més, que fer diverses passades seguides i encertar a porteria –contra el cuer– s’havia convertit en una quimera. Es xiulava contra la por.
Al començar la segona part vam veure que Xavi va interpretar aquesta inquietud com la fragilitat defensiva de Christensen i la indolència de Joao Félix, i amb el seu canvi vam entendre que en el fons sempre es xiula algú en concret. Aviat les queixes es van canviar per aplaudiments, quan Sergi Roberto va demanar que el recordéssim, i el 2-1 em va alegrar especialment per Gündogan: un partit enorme com el seu no es mereixia la taca d’un empat. Després Araujo i Iñaki Peña van jugar a l’amic invisible i van donar-li el seu regal a l’Almeria, nou empat, més xiulets dispersos, i una entremaliadura de Lewandowski va servir perquè una altra vegada Sergi Roberto aconseguís l’avantatge definitiu. Quedaven set minuts i les últimes experiències contra el València i l’Anvers convidaven a patir i témer el pitjor.
Al final els amants del tòpic van poder dir que el Barça havia salvat els mobles. Ja és alguna cosa, però aquesta victòria no disfressa el bloqueig mental i físic que pateix l’equip. És cert que xiular no és el millor tranquil·litzant, però vaig recordar Raphinha al celebrar el primer gol, tapant-se les orelles com si no volgués sentir el soroll, i vaig pensar que hi ha alguna cosa pitjor que els xiulets: la indiferència. I de vegades fa la sensació que hi estem a un pas.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
