Si vols, pots

Cada setmana xiulen algun penal propi dels nous temps i els futbolistes s’excusen a peu de camp. Els futbolistes arronsen les espatlles, s’inclinen sobre el micròfon i diuen: "És que no em puc tallar la mà". I jo, des del meu sofà, no ho tinc tan clar. Perquè, a veure, tècnicament, la pràctica quirúrgica ha avançat prou perquè et puguis tallar la mà amb una precisió i una seguretat mèdica i higiènica impecable, si vols. Un altre tema és el grau de compromís que tinguis amb l’equip, el lloc que ocupi en les teves prioritats vitals guanyar aquest partit i la importància real que donis a aquest penal i al fet de tenir dues mans, però de poder, pots. Assumeix-ho, que t’estàs autoenganyant. Si vols, pots.

En tot cas, aparcant la qüestió específica de tallar-se o no la mà, aquestes fantàstiques intervencions del VAR estan generant un exèrcit d’afectats: persones addictes al videoarbitratge. Més aviat que tard, amb aquesta pobra gent caldrà fer-hi alguna cosa. Conec ja algun grup clandestí de WhatsApp amb VAR Alert. Hi ha individus foscos que encara veuen els partits de futbol complets i s’encarreguen d’avisar la resta de malifetes del VAR. Les comuniquen als altres, que no veuen els partits però es connecten immediatament al rebre l’avís per disfrutar del realisme màgic arbitral. Falta poc perquè als instituts enviïn una circular als pares advertint dels riscos, i perquè hi hagi clíniques de desintoxicació específiques per a això.

De fet, com passa amb qualsevol desgràcia, treuen el cap algunes idees de negoci. Diners bruts: una aplicació que t’avisi d’aquests moments, sense demora, per exemple. O una subscripció televisiva només per als espectacles arbitrals. Podríem triar entre Movistar VAR, Movistar Liga i Movistar Liga de Campeones.

Notícies relacionades

Luis Enrique ignora Mbappé: «Soc soci culer, per això sempre em motiva jugar contra el Madrid»

Àlex Márquez viatja a Alemanya amb la idea de córrer el gran premi

També començo a sospitar que al VAR, quan passi un temps, li pot passar el que li passa al porno, la política o les sèries dolentes: cada vegada haurà d’anar una mica més enllà per mantenir l’atenció de l’audiència. Un dia xiularan un penal perquè la pilota frega les ungles d’un defensa i no ens causarà cap impacte veure-ho. Ens semblarà normal perquè ho haurem assimilat al nostre cervell. Serà llavors el moment d’introduir un nou gir o nou gènere. Potser el futur passi per l’adopció dels penals psicològics, que ja els han d’estar provant en alguna lliga minoritària, una d’aquestes sense seguretat social ni contractes, on no és tan estrany això de tallar-se la mà. Perquè si vols, pots. No descarto que algú s’hagi proposat destruir l’esport més popular del planeta a base d’implantar idees d’esports menys exitosos. Si és així, està brodant la tasca.

Per acabar, i en realitat, hi ha un munt de coses que pensem que ens hauria agradat aconseguir, però tampoc ens hi esforcem tant. Amb el condicional ens conformem, nosaltres els privilegiats. Això de fer-se premi Nobel, futbolista o milionari és una mica com el cas de tallar-se la mà. De manera conscient o inconscient, considerem que no compensava assumir l’esforç necessari. Si calia deixar de menjar torreznos, de jugar amb la consola o de sortir de dijous a dissabte, passant. Honestament, ara ens podem queixar o lamentar, però intueixo que llavors no ens importaria tant..