Crònica d’un desastre familiar

Li vaig dir al meu company Paniagua al migdia que a la nit celebraríem un tres a un. Al començament del partit, quan Pedri es va calçar els seus guants contra el fred de Montjuïc, vaig dir als que eren al meu costat que Pedri era molt més que un club, i que a ell li deuríem alguns d’aquests tres gols que vaig voler endevinar amb Paniagua.

Quan ja anàvem 0-1 vaig seguir creient en Pedri i en alguns més, perquè un aficionat del Barça només es rendeix quan, uns minuts abans del final, l’equip va 1-2 i perdent. Amb aquesta alegria babaua amb què juguem a futbol des de la cadira d’espectador domèstic, havia assistit a l’empat il·lusionat de Lewandowski i havia esperat, sempre és així, que Pedri acabaria salvant-nos de la desgràcia.

Albert Camus té una frase memorable en el seu millor llibre, L’estrany, quan aquell personatge ple d’odi confessa que ja ha trucat a la porta de la desgràcia. En un moment diabòlic del partit, quan el Barça es va sotmetre a la llei del seu propi menyspreu per defensar com Déu mana, vaig veure com entrava el tercer gol a la xarxa del Barça com si arribés enviat per un familiar boig que maneja els fils del desastre des del balcó de Girona on habita el mag que fa que l’equip d’aquells colors tregui ara Xavi i tots els parents d’aquest desastre familiar que anem ajuntant per a vergonya o escarni del temps que vivim.

Va ser un desastre familiar; a casa meva em van deixar sol davant la pantalla, i al final, gairebé 15 minuts abans que acabés el partit i ja veient venut l’equip en la seva estima i en les seves línies, captiu i desarmat per un exèrcit sense por, vaig anar a escriure en un ordinador que, en un altre temps, assistia a la rapidesa amb què la ploma es convertia en alegria d’explicar com Pedri, o Messi, ens salvaven del no-res en el que s’ara es refugia la meva sintaxi i també la meva vergonya o la meva tristesa.

Notícies relacionades

Patri Guijarro: "Ja em sento més jo a la selecció, com al Barça"

El Madrid topa amb Luis Enrique

El Barça ja és vulnerable de dalt a baix, ens decep com nosaltres ens decebíem a l’escola quan no entraven pel lloc adequat les jugades que semblaven imaginades per Foncho o per Kubala, que eren els nostres ídols de temps igual d’incerts. Han passat molts anys, som més vells, tenim menys il·lusió perquè ara estem tristos fent aquesta crònica d’un desastre familiar.

¿I ara? Ara a nedar a la platja sent l’aigua salada les llàgrimes que corresponen a aquesta derrota que semblava haver sigut conjurada fa una setmana o dues, quan Xavi, això crèiem, havia endevinat la tecla. La tecla era una il·lusió, igual que aquesta màquina d’escriure estava esperant amb il·lusió que d’aquests dits sortís un cant d’amor a les botes dels que ahir només en van fer dos i no va servir per a res. D’il·lusions també es perd..