Martí Perarnau: «Guardiola és menys guardiolista que els guardiolistes»

Martí Perarnau culmina una dècada com l’ombra de Pep Guardiola amb ‘Dios salve a Pep’. És el llibre que recull els set anys de l’entrenador de Santpedor al capdavant del Manchester City. Però abans en va publicar un parell dedicats a les tres temporades al Bayern de Munic. És un final de cicle per al periodista i escriptor català establert a Madrid que ha disseccionat com ningú l’evolució de Guardiola com a preparador.

A ‘Dios salve a Pep’ (ja a la venda), Perarnau repassa la trajectòria anglesa d’una figura summament brillant que ha imposat un domini aclaparador en la competitiva Premier (ha guanyat cinc de les set lligues), coronat amb el triplet de la temporada passada, i que ha transformat la manera de jugar a Anglaterra alhora que ell ha anat modificant sense parar la seva pissarra, la seva forma d’afrontar els partits i fins i tot l’actitud en la relació amb els seus jugadors. Si una cosa queda clara després de la lectura del llibre, és que Guardiola és un tècnic en evolució permanent.

‘Dios salve a Pep’ és un llibre molt futbolístic, molt tàctic, amb poques incursions a les polèmiques del dia a dia o l’esfera personal de Guardiola. ¿Per què l’ha enfocat així? He intentat no interferir el personatge futbolístic amb la persona. Tinc autorització per al perfil futbolístic. No soc el biògraf de Guardiola. Tothom em diu que ho soc el biògraf. No és veritat. No pretenc fer de biògraf. Seria una altra perspectiva i no forma part del pacte no escrit que tenim ell i jo. ¿Polèmiques? N’hi ha tantes al cap de set anys, que si em fico en totes ompliria el llibre de qüestions que s’aparten del retrat de l’evolució d’ell com a entrenador, que és l’objectiu.

Parlem-ne. Després de la lectura del llibre s’arriba a la conclusió que Guardiola ha anat canviant la seva manera de jugar més del que es tendeix a pensar. És molt dúctil, molt poc dogmàtic i l’experiència l’ha fet evolucionar. És que ell és menys guardiolista que els guardiolistes. Bàsicament,ha aconseguit resumir l’essència de la seva ideologia futbolística en pocs fonaments, en tot cas en un: tinc la pilota, és meva, no me la poden treure, a través seu m’organitzo, a través seu sotmeto el rival i si me la treuen miro de recuperar-la al més aviat possible. Aquesta seria a grans trets la seva gran essència. Totes les altres coses són secundàries, canviables, aleatòries, modificables, any a any, partit a partit, fins i tot dins d’un mateix partit o quan faci falta. És igual tres que cinc defenses, un nou pur o un fals nou... L’equip l’hi ha comprat i totes les altres coses flueixen millor o pitjor en funció del dia.

És evident que té un talent immens, però hi posa moltes hores. ¿Diria que és un perfeccionista? Ell s’ha definit com un ‘workaholic’. La meva teoria és que sap que el seu gran mestre, Johan Cruyff, tenia un enorme talent intuïtiu, que ell no té aquesta qualitat i la busca a través del treball. ‘Hi posaré moltes hores i, a força d’experimentar i d’assaig-error, arribarem on arribava el Johan. L’únic cosa és que el Johan ho aconseguia amb les mans a les butxaques’. 

Guardiola sempre s’ha caracteritzat per ser algú molt intens i exigent, però explica que últimament s’ha asserenat. Ha sigut una evolució gradual. Va prenent consciència –tot i que fa algun pas enrere en aquest procés– que percep que a força de pressionar i pressionar el jugador, que era la seva metodologia quan era al Barça, ja no en pot extreure més i comença a adonar-se que potser amb la metodologia contrària pot obtenir el mateix o una mica més. I de fet en els últims anys es produeixen moments importants, com l’última final de Champions, o el desenllaç de l’anterior Lliga, en què el seu comportament al vestidor amb els jugadors és més tranquil i serè. Els diu més: ‘Sou molt bons, feu el que sabeu, que cada un tregui el millor de si mateix’. Però no ho fa pressionant sinó facilitant el camí. De tant en tant li surt la vena, com al gener-febrer, que dona un cop de puny i es treu un discurs de ‘si continuem així no guanyarem res’, però en general és menys irritable i es fustiga menys.

¿Per això diu que el pitjor enemic de Guardiola és el mateix Guardiola? Guardiola era el jugador més expulsat de la història del Barça. I totes per protestar [en realitat és el tercer darrere de Piqué i Stoichkov]. Ell és molt sanguini, és irritable. Fixa’t com es posa a la banda quan hi ha una decisió arbitral que el disgusta. És el caràcter impulsiu que té i això es combina amb aquest esforç que fa que des de la serenitat aconseguirà més. Hi conviuen aquestes dues cares. A poc a poc en va sortint el perfil més calmat.

¿I l’autocrítica? Ell és molt autocrític. Però amb el temps he anat veient que potser aquesta autoexigència constant li acaba fent més bé que mal. Perquè tot i que ho passa malament, tot i que comporti el disgust per no arribar a l’excel·lència que esperava, al final és l’aliment que el fa modificar, progressar i millorar. Vaig veient que a curt termini és el seu enemic però en perspectiva àmplia és el que l’ajuda a millorar. Si es conformés, potser no hauria progressat tant.

¿Aquesta innata intensitat ha cremat algun jugador? No m’atreviria a dir tant, però ha portat jugadors al límit de l’exigència i això no pots fer-ho amb tots. Kyle Walker, per exemple, ofereix ara un gran rendiment perquè Guardiola se’l va emportar a sopar i li va dir que l’apreciava molt i volia que fos el capità. Walker se sent realitzat amb el braçalet al braç i ho dona tot de si. Si l’hagués pressionat més, potser se n’hauria anat al Bayern.

¿Quant influeix tot el seu carisma al seu èxit com a entrenador? En té i fa que jugadors que podrien ser escèptics segueixin amb ell a mort, perquè aquest carisma és atractiu. Però preguntaria una altra cosa: ¿pot un entrenador ser gran sense aquesta capacitat carismàtica? I repassant la història del futbol no en trobo ni un que no hagués tingut un carisma brutal que gairebé tapa les seves altres qualitats: Chapman, Cruyff, Michels, Ferguson... Tàcticament, ¿què ha aportat Ferguson? No té històries tàctiques meravelloses, però la personalitat és indiscutible. Tot això que té Guardiola –artesà, treballador, capacitat tàctica...– posa-ho en un tio sense carisma i segurament deixaria de ser dels millors.

Ell considera que la seva gran aportació quant a innovació tàctica és el lateral interioritzat. ¿Hi està d’acord? Si parlem d’innovació, sí. Tots recordem el fals nou de Messi el 2009, però en realitat n’hi va haver 50 abans. Simplement, va tornar a utilitzar una cosa que ja s’havia fet servir. El seu principal moviment és aquest, sí, tot i que ha anat creant versions noves dels seus equips constantment.

A Anglaterra s’han escrit molts articles sobre la transformació experimentada pel futbol anglès amb l’arribada de Guardiola, però vostè no en parla a penes. ¿Per què? Al llibre ‘La metamorfosis’ vaig intentar esplaiar-m’hi. La influència de Guardiola en el futbol alemany, que tothom deia que era molt forta, i jo deia: ‘Sí, potser és molt forta, però cal deixar passar els anys per veure si es consolida’. I ara que han passat set anys des que se n’ha anat, aquesta influència no és tan vigent, perquè no hi ha qui li hagi agafat el relleu. És indiscutible: el futbol anglès ha fet un canvi important que jo tracto poc. ¿Però tindrà hereus? ¿O quan Guardiola se’n vagi, hi haurà una marxa enrere als clàssics? No ho sé, no hi tinc resposta. Per a mi aquesta influència és encara provisional.

Sovint s’acusa Guardiola de beneficiar-se de la potència econòmica del Manchester City. Al final del llibre ofereixo uns números que són indiscutibles sobre la despesa de tots els clubs de la Premier en els últims anys. ¿Que s’han gastat molts diners? Cert. ¿Que n’han ingressat molts? Cert també. Txiki Begiristain és un geni ocult. El que ha fet és una barbaritat. Clar, si Guardiola no hagués sigut al Barça, el Bayern i el City, clubs potents i amb grans jugadors, no hauria aconseguit tots els seus èxits, hauria aconseguit altres coses. Continuaria sent molt bon entrenador, però no això.

Podria fer un Girona, ¿no? Sí, però no faria que guanyés un triplet. Faria que jugués molt bé i potser guanyar la Lliga, però el triplet ja no el veig. Ja necessites una solidesa molt més gran.

Al llibre dona detalls d’una reunió a Barcelona, a casa de Guardiola, amb Messi, per iniciativa del jugador, durant l’estiu del burofax, el del 2020. Sí, va ser una reunió de sis hores en la qual va parlar més el jugador després de la frustració pel 2-8, d’una banda, i per l’eliminació a Lisboa a càrrec del Lió, de l’altra. Van quedar que si Messi aconseguia arreglar la seva situació amb el Barça, seria benvingut al City. Després, que jo sàpiga, en dies posteriors, es van enviar missatges i ja està. 

Explica que Guardiola es va quedar abatut quan l’operació no es va culminar. D’alguna manera era un retrobament de pare i fill futbolístic, si pot dir-se així. Era estimulant. Guardiola venia d’un cop fort a Lisboa en la Champions i havia de trobar nous al·licients per a si mateix i per als jugadors. S’hi havia fet a la idea i d’aquí va venir la decepció. No va passar el mateix amb Cristiano Ronaldo, que l’hi van oferir i va dir que no i ja està. 

Després del triplet de la temporada passada, el segon de la seva carrera, ell i el seu ‘staff’ tindran una sensació de plenitud. Hi ha aquesta ambivalència. Hi ha la sensació de: ‘ja està’, que sembla plenitud, però ell és el primer que al juliol diu que ara ve una cosa molt maca, que és tornar a començar i no quedar-se amb la panxa plena. No vol fer el ximple després del triplet i perdre la Lliga per 20 punts. La vol guanyar. Quan durant les vacances va fer una davallada forta perquè havia viscut un estrès molt gran. A les vacances va respirar profundament, però quan va arribar a Manchester es va tornar a posar les piles i ell està molt content de veure que l’equip ha reaccionat amb la mateixa gana. Hauria pogut produir-se una caiguda.

Les ferides europees hi devien pesar. Sí, feia la sensació que quan no era per una cosa era per una altra. El club no tenia l’exigència de guanyar la Champions però ell sí que deia que calia acabar-la, calia aconseguir-la. No somiava en el triplet. És com la guinda. Hi havia la sensació que la Champions ja tocava. I curiosament no ve per Haaland. Es guanya perquè l’equip arriba a una maduració que li permet superar els bons i els mals moments. La final va estar mal jugada, però l’equip va tenir el cos per aguantar.

¿Creu que a Guardiola li importa el seu llegat? Crec que sí. No crec que estigui en el futbol només per guanyar títols. Li importen molts els títols, només faltaria, però també la identitat, la forma de jugar, les emocions que genera en la gent, i tot això és llegat. No diria que li importi que se’l consideri d’una determinada forma en la història.

El seu contracte amb el City acaba el 2025. ¿Creu que realment acabarà llavors? Crec que sí. Amb Guardiola no es pot saber mai. Però crec que sí. Vol complir el contracte. Està content, està còmode. Quan mira als ulls dels jugadors, no hi veu passotisme. Voldrà acabar.

A tot això, hi ha un sacrifici personal potent per la seva banda poc comentat que és la dispersió familiar. Com que ho explica, el reprodueixo. Ell volia renovar fins al 2025 però diu que ha de decidir la família. Hi ha un sacrifici familiar personal indiscutible, de tots els membres, i d’ell, que al cap i a la fi es queda allà a Manchester. Al final te’n vas a dormir en una casa molt gran però estàs tu sol. 

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

¿I després del City? Jugarà a golf i estaria bé, com ha dit en alguna ocasió, agafar una selecció.

¿L’anglesa? Té molts elements atractius. A veure: Rico Lewis, Kyle Walker, John Stones, Jack Grealish, Phil Foden... És temptador. Té mig equip seu i els coneix perfectament. I com que fa set anys que hi és, als altres també. Fa la sensació que l’anglès és un entorn que, sent molt crític, no és ferotge. I Guardiola, si bé el primer any hi era un personatge estrany, ara ja és un d’ells. Seria raonable. Ho veig.