El Barça s’aixeca a Europa amb l’aparició mariana de Cancelo

Fixin-se en aquests ulls de boig. En blanc i fora d’òrbita. Perquè és en el descontrol de la bogeria on les pors moren i la incertesa canvia en certesa. En aquests ulls poligoners i quixotescos de Cancelo, que no va parar fins a rebentar, es va veure reflectit un Barça que es va aixecar per fi a Europa, tot i que fos entre les convulsions del portuguès. 

Feia dos anys que els blaugrana eren apartats del continent a manotades. Així que remuntar el Porto gràcies al talent de Cancelo i el recuperat encert de João Félix, classificar-se per a vuitens i assegurar-se la primera plaça –té set gols de marge davant el Xakhtar –ha agradat al club. Però sobretot a Xavi Hernández, a qui rondava una advertència d’embafament per part dels seus capatassos.

Se sabia Xavi observat pels que habiten a la llotja i sospiten dels mètodes de treball del vestidor. Així que el tècnic va fer el que els capitostos esperaven d’ell, alinear bé els seus millors futbolistes –amb l’única excepció d’Iñaki Peña, una altra vegada substitut del lesionat Ter Stegen–, bé els que, per estatus i contracte, hi havien de ser. Una alineació, en definitiva, irreprotxable tant per a la propaganda com per a les necessitats esportives.

La variació més cridanera va tenir a veure, com no, amb Cancelo. Davant la presència d’Araujo –lateral dret–, Koundé i Iñigo Martínez a la rereguarda, el portuguès va ser desplaçat a l’esquerra en detriment d’un Balde vingut a menys. El moviment té aparences de convertir-se en habitual. També la titularitat de Raphinha, l’ex tutelat per Deco, que es va quedar amb el lloc d’un Lamine Yamal que cada vegada somriu menys. Potser perquè els somriures novells als camerinos on regeixen les normes dels veterans no sempre són benvinguts.

No és que el Barcelona guanyés en joc, perquè no ho va fer. Però, almenys, es va adonar que amb esforç i talent potser podria sobreviure. Però abans que la nit s’obrís de bat a bat, el Barça va suar sang per superar la primera línia de pressió. El punt de partida era el tremolós peu de Koundé, gens convincent cada vegada que li queien al damunt els rivals i sense manera de trobar De Jong, Gündogan o Pedri per sortir amb una mínima neteja.

Va interpretar bé el Porto el problema de Koundé, així que no va trigar a muntar paranys davant l’àrea blaugrana. I les ocasions van començar a caure sense remei. A Taremi li van anul·lar un gol per fora de joc. Iñaki Peña va haver de treure la seva primera gran mà del partit davant Galeno. No va trigar a evitar un altre gol al centrecampista brasiler, tot i que va tenir la mala pota el porter que el rebuig, aquesta vegada, li va quedar curt. Pepê, més viu que De Jong, només va haver d’ enfocar a la xarxa.

Però quan els seguidors de Montjuïc començaven a assajar com col·locar els dits per xiular el seu equip, i amb Xavi Hernández picant de mans al ‘tablao’ com si allò fos més un problema moral que futbolístic, el Barça va tenir una aparició mariana a la vora de Cancelo. És el carriler portuguès un tipus indesxifrable i anàrquic, però amuntega tanta classe que no es pot fer res més que confiar en ell. Ell sol, del no-res, després de minuts d’indiferència, i després de ballar dos defensors com si estigués movent davant ells les closques del triler, va arribar al que els seus companys no van saber fer en companyia. Es va guanyar l’espai adequat per armar la seva cama dreta i va prendre l’empat amb la fúria i la convicció de qui es creu millor que la resta.

Igualar el partit dos minuts després del gol inaugural del Porto va donar confiança als futbolistes del Barça, que van mirar d’aprofitar el moment a base d’envestides. A João Félix, no obstant, tot se li anava cap amunt. Com si mirés de buscar al cel les respostes. Va disparar als núvols després que Raphinha li servís una pilota al punt de penal. I va començar el segon temps fent estavellar la pilota al travesser. 

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

Però João Félix estava disposat a allunyar-se d’aquesta aroma a intermitència de llitera. I ho va demostrar aprofitant el deliri futbolístic de Cancelo, amb qui es va aliar per rematar, aquesta vegada sí, on ho havia de fer i concloure el partit. El Porto, fantasmal, ja ni va comparèixer.

El Barça va tornar a aquell temps en què classificar-se a Europa era rutina, no turment. Ja és alguna cosa.