Entrevista a Kilian Jornet: «A la muntanya has de pensar el pitjor per saber si en pots sortir viu»

¿En quin moment es planteja aquesta aventura? 

Va ser molt a última hora. Aquesta temporada, gairebé tota, l’he passat lesionat. Vaig tornar de l’Himàlaia i després d’allà em vaig estar entrenant molt bé un mes i mig fins que em vaig lesionar: una pubàlgia. Estava en forma perquè em podia entrenar fent pujades, perquè en pla no podia córrer per la tendinitis. Volia aprofitar per fer alguna cosa i no hi havia cap carrera que em motivés. Havia de baixar un cotxe cap a Catalunya [viu a Noruega] i vam aprofitar. Vaig començar a pensar el que podia fer pel Pirineu o pels Alps. 

Al final va triar el territori on es va criar. ¿Per què?  

Quan era petit, recordo que la meva mare tenia una llibreta amb tots els cims dels 3.000 i apuntàvem la data i una petita explicació. Al Pirineu, des que vaig marxar a viure fora, hi he tornat molt poc i vaig pensar que seria bonic fer els principals 3.000 i redescobrir una miqueta la zona. Vaig enviar un parell de missatges a un parell de guardes de refugi que són molt amics, a veure què els semblava. Els vaig dir: ‘He pensat una cosa, però si és una flipada molt gran, digueu-m’ho. ¿Què en penseu?’. Ells em van dir que creien que es podia fer i vam començar a mirar mapes. 

¿Com va triar el recorregut?  

Si et soc sincer, vaig venir sense mirar-ho gaire. Vaig mirar només una mica per sobre el mapa, però la veritat és que vaig anar descobrint sobre la marxa i emportant-me bastantes sorpreses. 

¿No va ser com s’imaginava que seria? 

Ha sigut molt més difícil del que m’imaginava. No m’havia preparat gens. Vaig anar allà i, de fet, vaig conduir el cotxe, vaig arribar a les 22 h i a l’endemà a les 6 del matí vaig sortir. Sabia una mica per sobre la dificultat de les zones per saber també el material que podia necessitar. Era tot una mica sobre la marxa i vaig acabar fent molts més quilòmetres dels que pensava. En cap moment va ser molt difícil, no hi havia zones molt tècniques, però sí que tot el recorregut era complicat. Fins i tot les zones fàcils tenien el seu què. D’anar per un camí com a tal, dels més de 400 km que vaig fer, n’hi va haver molt pocs. 

¿Què va ser el més dur?  

Els dies es fan molt llargs. Jo pensava que només passaria els primers dies això de fer unes 12 hores, i no, des d’un principi ja van ser 16, 17 o 18 hores. El que se’m va fer més complicat va ser la falta de son. Moltes nits només vaig dormir 2 o 3 hores i en algunes no vaig dormir gens. A part de tota la part física i tècnica, no conèixer el camí fa que el cervell vagi pensant molt. Vas pensant en què t’aniràs trobant, et vas creant expectatives i després veus que no és així... Que també és el bonic, eh, però el cansament mental es va acumulant. 

¿Recordava part d’aquestes muntanyes que va recórrer bastantes vegades de petit? 

Vaig anar tenint flaixos. «Ostres, sé que vam estar aquí a la cresta dels Inferns i que hi havia un pas lateral o que quan érem petits en aquesta zona vam passar molta set. Tot i que fins als 13 i 14 anys vivia allà, ara no recordava res i això també ha sigut la part maca. Va ser com: «Ostres, això em sona, aquí hi havia vingut». Aquells dies a més va venir amb mi la meva mare, ja que m’estava fent d’assistència, i m’anava dient: ‘recordes que aquí hi vam ser?’ i jo sempre li deia que no [riu]. 

Amb 13 anys feia cims de 3.000 metres. ¿Amb el temps s’ha adonat de com d’extraordinari era? 

Ho veig ara amb les meves filles i penso: «Quan tenia la seva edat, anava a pujar aquest cim o aquell altre». Quan ets petit, al final, t’ho prens com un joc. És el dia a dia. Els nens s’acostumen al que hi ha, ja que no tenen un imaginari format per ells. El que és normal és el que es fa. Ho veig amb les meves filles, ja que per a elles quan els seus pares estem treballant és perquè som a la muntanya. Nosaltres vivim al bosc i en el seu imaginari, per exemple, la noció de ciutat és una cosa molt estranya. El que viuen en el dia a dia és el que els sembla normal, com ens passava a la meva germana i a mi quan érem petits i fèiem cims i anàvem a la muntanya. 

View this post on Instagram

A post shared by Kilian Jornet (@kilianjornet)

¿Està repetint el mateix camí a l’educar les seves filles?  

No en la part esportiva perquè al final són molt petites (tenen 4 i 2 anys), però sí que tinguin aquesta connexió amb la natura. Que sàpiguen que ara, a l’hivern, si surten a fora no trobaran ni gerds ni mores, però que poden anar a buscar bolets. I que, quan comenci la primavera, que sàpiguen que surten els fruits o que aquestes herbes es poden menjar i les altres, no. És una mica aquesta connexió amb la natura que creiem que és important que tinguin. Després, que vulguin fer més o menys esport ja ho veurem. Elles al final fan el que fem nosaltres. Si esquiem, si anem amb bicicleta, elles venen amb nosaltres, però més enllà de la part esportiva. 

¿Li ha canviat el fet de ser pare en els seus límits de la muntanya? 

  M’ha canviat en bastantes altres coses més que en la muntanya. Penso que soc bastant racional a l’hora de decidir si giro cua o no. Amb altres coses, com per exemple conduir, sí que m’ha canviat més. Abans acabava una carrera rebentat i conduïa 40 hores seguides sense dormir fins a casa. Ara no té sentit, això. També hi ha altres decisions que hem canviat, però són coses que es veuen menys, com potser el que mengem.  

Tant vostè com l’Emelie es dediquen a això. ¿És complicat compaginar-ho amb les dues petites? 

Abans podies dir: ‘ara vull sortir a entrenar-me, ara m’espero’. Elles ara ja van a l’escola bressol i tenim més hores durant el dia per poder entrenar-nos, però sí que els primers anys ens havíem de dividir el dia i les hores. Era una manera que t’obligava a aprofitar molt bé les hores. Teníem molt clar que volíem estar molt presents i estar amb elles el màxim temps possible alhora que podíem continuar fent coses i entrenant-nos. Ens hem d’organitzar molt bé. Per exemple, els caps de setmana entrenem poc i aprofitem quan estan fent la migdiada, però sobretot aprofitem per entrenar més entre setmana i fer més coses amb elles els caps de setmana. També intentem quan hi ha viatges o carreres portar-les amb nosaltres. Ara hi ha poques carreres que correm tots dos i si coincideix que ve tota la família, aprofitem, però ells viuen bastant lluny. Normalment, un dels dos corre i l’altre està amb les nenes i anem alternant-ho. I depenent del projecte, com quan vam anar a l’Himàlaia, doncs hi vam anar tots quatre. Elles ja han estat dues vegades a l’Himàlaia. Tots dos sabem que volem continuar fent activitat i que hi haurà coses que hem de fer-les amb més temps o que al final hem d’adaptar-nos al ritme de les nenes. 

¿Necessitava un repte d’aquest tipus? 

Bé és veritat que no m’ho vaig plantejar així. Volia anar a fer muntanya i passar-s’ho molt bé, i realemtn va ser així, però va ser més dur del que havia projectat. Em va agradar poder tornar a sentir les sensacions de posar el cos i la ment a prop d’un límit. D’aquest punt més científic i filosòfic de l’esport d’analitzar a com reacciona el cos i la ment als obstacles. Aquesta part del repte va ser molt interessant i quan van passant els dies agafa més interès. Al final, a més de passar-m’ho molt bé i de la part de paisatge i estètica, tota la part de repte mental de veure quant poden aguantar el cos i la ment és al que ara dono més valor o del que trec més lliçons.  

¿Es fa difícil continuar trobant coses que el motivin? ¿Reptes que no hagi aconseguit?  

No, al final trobar coses és molt fàcil. Agafar un mapa i projectar una idea és molt senzill. Però després ve la realitat. Quan prepares alguna cosa, el primer que cal veure és si logísticament és possible, i aquí entra la part del temps, de la família, dels viatges... I una idea passa a ser projecte quan poso la preparació darrere. És molt fàcil idear coses, però després perquè això passi a ser un projecte has de pensar que pots estar un mínim preparat perquè sigui un èxit, perquè un projecte com més ambiciós és i més probabilitats hi ha de no aconseguir-ho es fa més interessant. Si hi vaig, he de saber que tindré les eines per sortir viu, de poder disfrutar-ho o tenir una mínima possibilitat d’aconseguir-ho. Per exemple, el que vam fer al Pirineu va ser molt a última hora, però sabia que tenia la resistència per aguantar tants dies fent el recorregut i escalant sense corda. 

View this post on Instagram

A post shared by Kilian Jornet (@kilianjornet)

Aquest any també ha tornat a provar l’Everest, però va haver de fer marxa enrere. ¿Queda l’espina clavada?  

Vaig intentar fer la cresta oest però no vaig fer cim. Malgrat això, per a mi ha sigut de les expedicions més boniques que he fet. Pel sentit de trobar-me bé amb altura, de poder estar en una via que realment és molt bonica i poder practicar un tipus de muntanyisme que m’agrada i que és més respectuós amb la muntanya. Estàs pujant i veus com per la via normal, tant del sud com del nord, hi ha cues de gent i trobar-te que, malgrat saber que hi havia mil persones a la muntanya, aquell tros de muntanya era per a mi sol, va ser preciós. Si els projectes tenen certa ambició, el més probable és que no surtin. Això et porta a continuar aprenent, a mirar quines coses es poden fer millor. De vegades també ha de veure la sort de trobar-te les condicions que toquen. Amb expedicions com aquestes, fer cim és la guinda d’una experiència que et permet ser a la muntanya d’aquesta manera i tot el que t’emportes. 

Va decidir fer mitja volta per culpa d’una allau. ¿Què va passar?  

No sé si és bo o no, però al llarg dels anys he viscut algunes situacions on et trobes en aquest moment d’‘he de sortir d’aquí’ o ‘he de sobreviure’. Al final, ho arribes a poder racionalitzar de certa manera i no entrar en pànic, que és el més important. Quan entres en pànic prens males decisions. Tant si sents por o eufòria, les emocions extremes el que et fan és no veure amb claredat el que està passant i prendre decisions respecte a això. A l’Himàlaia vaig trencar una placa de gel i ja des del principi, al començar a caure, vaig veure com l’allau no era gran. Que m’havia fet caure, però que no m’enterraria o no se m’emportaria. L’únic que havia de fer era parar-me i, si ho aconseguia, l’allau no seria el problema principal. Coneixia el lloc i sabia que hi havia un parell de llocs on em podia parar, tampoc va ser una situació límit. I tot això passa en unes mil·lèsimes de segon, va tot molt ràpid. 

Aquestes decisions, al final, surten automàticament.    

Si faràs muntanyes d’aquestes has de tenir una mica de l’experiència a l’hora de saber què fer. No has de pensar que tot sortirà bé, sinó que tot sortirà malament. I llavors t’has de plantejar: «¿Seré capaç si es fa de nit, si em perdo, si arriba una tempesta o una allau de superar-ho?, ¿tinc les mínimes eines per sortir viu o no? Aquesta és la primera pregunta sempre. T’has de posar en la pitjor situació i pensar si podries sortir-ne viu o no. Sempre poden passar accidents i ningú té totes les eines per sortir-ne, però tenir un mínim d’experiència per a quan arribin aquestes coses, ser capaç de prendre decisions de manera racional. 

¿Surt després la por?  

No no, la por ve abans. Abans de sortir, en els dies previs. Et poses en els pitjors escenaris abans de començar a pujar. La nit d’abans i el dia d’abans és quan comences a pensar els pitjors escenaris que poden passar i com ho faràs en cada cas. És quan tinc més por, perquè no saps el que vindrà. Una vegada estàs allà, valores la situació i arriba un problema, la por no hi és. Si arribes a dalt de la muntanya i hi ha una situació de por és perquè saps que no hauries de ser-hi, perquè la preparació no ha sigut la correcta. Una vegada baixes, has de fer tot el procés d’assimilar i de pensar. 

¿Què se sent pujant l’Everest?  

Canvia molt si vas a una expedició comercial amb molt suport o no. Si vas allà amb les expedicions comercials no canvia gaire d’anar a pujar l’Aneto o el Montblanc. Ara, si fas una expedició molt més compromesa, sense suport, hi ha sensació de desconnexió amb la resta, que estàs a la teva bombolla, molt gran. L’altura mateixa ja et posa en un estat d’embriaguesa, flotant una mica, una sensació semblant a la que et provoca el cansament. Ets en un lloc que és molt gran on les decisions que estàs prenent poden tenir conseqüències molt greus, com pot ser decidir girar cua o no, que pot significar sobreviure o no. Això fa que hagis d’estar molt present en cada moment, en cada decisió.  

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

És una sensació gairebé mística, llavors. 

És de ser molt petit respecte a la grandesa que hi ha i la bellesa que t’envolta. L’escala de la muntanya et fa la sensació de com de petits som els éssers humans. A més, et recorda les condicions reals que hi ha allà: per molt fort que siguis, per molt que t’entrenis, costa molt fer un pas, avançar, menjar i pensar. La pressió que tens de la disminució de capacitats físiques i psíquiques que et genera, et fa veure encara més la grandesa del lloc on ets.