Entrevista a Quique Cárcel, director esportiu del Girona: «El dolor d’aquells traumes ens ha fet arribar fins aquí»

Arriba una miqueta tard a La Vinya, el centre d’entrenament del Girona. Es disculpa. Ve de Barcelona i un embús a l’autopista per un accident demora l’arribada de Quique Cárcel, director esportiu de l’equip que ha revolucionat la Lliga espanyola. Prepara un parell de cafès, entra al petit despatx, amb vista a la gespa –l’equip ja ha deixat d’entrenar i és al gimnàs preparant el duel contra el Rayo d’aquest dissabte per defensar el liderat de la Lliga– i seu.

A la porta del costat, hi ha un despatx més gran, on Míchel i els seus ajudants es deixen les pestanyes davant l’ordinador explorant virtuts i defectes del Rayo. Quique Cárcel xarrupa el tallat que té a la mà dreta i rememora la construcció del Girona que mana en la Lliga.

Ara són líders, però el club ha viscut traumes sense fi.

Sens dubte. I curiosament el meu primer trauma aquí el vaig viure des de l’èxit. Vaig creure que havíem fet una cosa inusual. Érem a Segona Divisió, amb el pressupost més baix de la Lliga, i ens acostàvem a un possible ascens a Primera, una cosa que no havia passat mai. Vaig viure aquest moment com una cosa que tenia a l’abast. Vam jugar contra el Lugo, ells no es jugaven res. Estava tot preparat per passar, guanyàvem 1-0 i amb la sensació que podíem haver fet el segon amb tranquil·litat.

¿I què va passar?

Doncs en un córner, en el minut 93, ens empaten. En aquell moment nosaltres teníem molts problemes de centrals perquè estaven de baixa. I no teníem gent alta, llavors ens empaten. Ens va fer un gol Caballero, un jugador d’1,92. Va ser en un córner i aquí es va acabar un somni. Llavors, li vaig dir a la meva gent: ‘Hem perdut una oportunitat històrica, mai més ens tornarà a passar’.

¿Per què?

 Pel tipus de club que érem i per una sensació de tristesa infinita. És el buit. Va ser molt dur.

 ¿Què passa després?

Doncs que tres dies després, passa el de Saragossa. Tothom estava destrossat, sense energia. Anàvem amb la sensació de buit, però vam guanyar 0-3. I tres dies després, tornàvem a jugar a Montilivi. En aquell moment, Machín, que era l’entrenador, intenta donar descans a alguns jugadors perquè si passem l’eliminatòria ens quedaria la final al cap de tres dies. Fa alguns canvis i llavors descobreixes el que passa. El Saragossa et guanya 1-4. Et guanya bé. Aquí és on apareix el trauma. Creus que has perdut un tren que mai més tornarà a passar.

¿I què es fa?

El pitjor és que havíem fet un any molt bo, però al no pujar veus com molts jugadors se’n volen anar. És normal, han fet una gran temporada, tenen ofertes... És lògic. L’endemà és molt dur perquè l’entrenador està buit i ells se’n volen anar. I tu els has de convèncer a cada un per entendre que el projecte segueix i que es tornen a repetir històries així. 

¿De veritat s’ho creia?

En aquell moment, no. En aquell moment és tot tan dur, però ¡tant!, que no tens energia per res. Aquesta primera patacada sento que avui, 9 o 10 anys després, em va fer molt més fort i preparar-me molt millor per al que després ha vingut. 

¿Per què?

Perquè tot es deu a aquella fase d’aprenentatge. El dolor d’aquest trauma ens ha portat fins aquí. No només d’aquest perquè n’hi va haver tres més. El dolor d’aquests traumes ens ha fet a tots molt més forts.

¿Com va ser el segon?

Si ho explico... El segon trauma és encara pitjor. L’equip torna, la temporada següent, a ficar-se en la zona de ‘play-off’. A l’inici ens va costar superar el que havíem viscut, però després va a més, amb un estil Machín molt definit. Passem contra el Còrdova i ens elimina l’Osasuna per petitíssims detalls. 

¿Què pensa?

Doncs molt senzill. ‘Això ja ho he viscut una vegada, ¿ara què?.

¿Es va plantejar abandonar?

No, això no. Però tornar a arrencar se’m feia molt dur, era tornar a convèncer tothom i fer-los veure que ho tornaríem a intentar. Però la gent et mira amb una sensació que encara avui recordo: ‘¿Què m’estàs dient, Quique? ¿De veritat t’ho creus? Sí, Quique, però jo no puc més, necessito canviar d’aires’. A més, s’han de prendre decisions dures. Sempre crec que has de ser la millor persona possible perquè tot això et torni. 

Vostè ha de convèncer els altres, però ¿qui el convenç a vostè?

Aquesta és la pregunta. ¡Aquesta és! He plorat molt, he plorat molt. Aquesta és la realitat. He estat molt trist en molts moments, molt buit. És clar que sempre he tingut la meva família, la meva dona, els meus fills, la meva mare... Han estat allà en tot moment. És una cosa fonamental per tornar a aixecar-te. Però també he tingut un equip de treball al meu costat (Santi Pou, Juan Carlos Moreno i Iván Hammouch) que sempre m’han ajudat a fer el següent pas. 

¿No s’ha trobat sol?

No, això mai. Ells sempre hi han sigut. El club, per descomptat. Però el primer pas és que tu els has de convèncer a ells, que estan igual de tristos que tu. Al final, hi ha moments que tinc ficats al cap. Baixant amb el cotxe sol des de Girona vas pensant: ¿Per què m’ha passat això? ¿I una altra vegada? ¿Què ha passat? ¿Per què hem passat de l’èxit al fracàs en dècimes de segon? Són moments que tinc dins el cor. Són difícils d’explicar, i fins i tot m’emociono una mica quan els recordo perquè queden allà per sempre. 

Tornar a començar...

Sí, fem un tercer any per tornar-ho a intentar. I tot això amb pressupostos molt ajustats perquè Segona és duríssim.

¿De quants diners està parlant?

El primer any era 1.800.000 euros; el segon, 4 milions i el tercer, 6 o 7. Hi havia clubs, com el Betis, que tenien sis o set vegades aquest pressupost. 

¿Què va passar el tercer any?

Doncs que és el primer que tenim el suport del City Group, això em va alliberar perquè em va permetre explicar als jugadors que no era un projecte a curt termini i que el Girona no era un equip petit perquè havíem fet dos ‘play-off’. Era una idea a llarg termini. Vam fer una gran segona volta i vam aconseguir l’ascens. Llavors, ho vaig viure com una alegria molt gran. M’havia tret un pes de sobre. Vaig tenir la sensació que aquesta feina de formigueta havia donat resultat. De formigueta perquè quan vam arribar al club no hi havia res i ho vam haver de crear tot. Aquell equip de Machín tenia una idea molt clara i ben treballada. Jo fitxava per ell. Aquest va ser un moment molt bonic perquè arribes a Primera. 

Arriben, per fi, a l’elit.

Doncs llavors entres en un món desconegut. Jo he vist, com és normal, molt futbol. Però no havia estat mai en aquest tipus de futbol. Tot em creava dubtes. Si els jugadors que m’havien donat tant a Segona estaven capacitats per ser allà. Si els fitxatges que volia fer rendirien perquè escollia jugadors que venien de mals anys però creia que ens podien fer fer un pas endavant. Tot era una sorpresa, tot. 

¿Què va passar?

Vaig tenir la sensació que hi havia una energia preciosa. Hi havia com una electricitat en l’ambient. Tot era nou, tot era bonic i vivíem cada partit com si fos un esdeveniment. I ho era. Va ser un any bonic des de l’inici, vam fer un partidàs contra el City en la pretemporada. Tots ens vam quedar sorpresos. En la primera jornada vam fer una primera part de bojos contra l’Atlètic de Madrid, guanyàvem 2-0 i ells es queden amb un menys. Però ens remunten. Llavors vam descobrir: ‘Compte, això és Primera i has fet un partidàs increïble, però l’Atlètic, amb 10, t’ha empatat’ Aquestes coses que et vas trobant pel camí sabent que seria duríssim, però alhora molt bonic.

¿Quina lliçó treu en aquells moments?

És la prova que res et pot tombar. Que s’ha de mirar sempre cap endavant i animo tothom a fer-ho. S’ha de ser valent. Sé que tot el que he viscut és el que m’ha ajudat. Tot el que està passant ara és una passada. No em sento un privilegiat ni una persona que tingui aires de grandesa. Sé que tot és efímer, tot torna, estic preparat per tornar cap enrere. Vull disfrutar d’aquests moments, sé que els altres són allà i no se me’n van. No és gaire natural el que m’ha passat a mi. Ni al club. És un exemple de superació el que hem fet tots. I parlo dels propietaris perquè sempre han estat al nostre costat, recolzant-nos l’endemà. No era fàcil. Gens fàcil. Sense aquests traumes, no estaríem aquí. Insisteixo. 

¿Com es paeix tant trauma?

Doncs trobant durant el camí persones molt importants, gent bona que et va ajudant quan més ho necessites. I també persones que només pensen en elles. Aquí és quan has de saber diferenciar el que és tòxic o no. És una cosa que jo considero una de les meves virtuts. Són els temes emocionals, empàtics, d’intentar portar bona gent. Crec molt en el karma. La gent creu que un bon director esportiu destaca pels fitxatges que fa. Però per a mi és més important el dia a dia. Molt més. Tenir bons jugadors però, sobretot, tenir bones persones que et permetin crear una família, un grup de treball unit en què tothom empeny cap a la mateixa banda. No veus diferents forces. És aquí on em sento més orgullós. 

Llavors va apostar per Eusebio

Sí, és una de les apostes de què em sento més orgullós. El segon any de Primera és un moment de canvi. És el post Machín, sabíem que seria un moment molt delicat per al club perquè es tractava d’un entrenador que havia deixat empremta. Aquí vaig creure que era el moment de fer-ho. Ell havia aconseguit un salt qualitatiu molt important i, sobretot, molt merescudament. Nosaltres, en canvi, volíem que el projecte fos a través de tenir la pilota, apostar per gent jove assumint el risc que això implica. Machín ho va fer de 10 aquí, és una persona que admiro molt. Però vaig pensar en Eusebio.

Després, es va consumar el descens a Segona.

Sí, però Eusebio va establir les bases del que estem vivint ara. Sens cap dubte. El Girona post Machín no era fàcil i ell el va canviar per crear les bases actuals. Ho dic així perquè ho sento així. Va ser un període d’aprenentatge brutal per a mi. Però, és clar, en els processos sempre es necessita temps. I fins i tot fracassos. La gent no va entendre el que va passar els últims 10 partits que ens van portar a Segona.

¿Vostè ho va entendre?

Jo soc el primer que revisc cada jugada, cada acció, cada minut d’aquests 10 partits. I és per emocionar-se perquè fas 28 partits impressionants a Primera, guanyes l’Atlètic en la Copa, guanyes el Madrid al Bernabéu, jugant bé a futbol i amb personalitat. Aquí, en aquell moment, estan les bases d’aquest Girona d’avui.

Però l’equip cau, ¿per què?

Cau, és veritat. Cau per moltes raons, per molts factors. Hi ha moments que el fet que una pilota entri o no canvia la història. I la pilota no entrava. Se n’anava cap a l’altra banda. Xutava un jugador de l’Espanyol, la pilota tocava a l’esquena del porter i entrava. L’equip jugava bé, però no guanyava. Anaven passant coses setmana rere setmana. Fins que en els últims cinc partits jo sí que vaig veure que hi havia un problema. Érem un club súper verge. No teníem experiència. És la veritat. S’ha de reconèixer, s’ha de viure tot això. Portàvem un any a Primera, has de passar coses així. No era fàcil, l’única cosa que vaig intentar és acompanyar una persona que ens havia guiat en el procés. Una persona que ara el temps ha demostrat que va ser molt valuosa.

¿I fracassa?

Llavors vam ser un projecte fracassat perquè vam baixar. Se’m titlla d’haver-me equivocat. I és lògic. Però jo vaig prendre la decisió d’anar amb Eusebio fins al final. Si s’hagués evitat caure a Segona és del que més orgullós hauria estat. Però això passa. És futbol. Creia que el millor era acompanyar-lo fins a l’últim moment.

Com va fer en el seu moment amb Míchel, que a Segona estava en posicions de descens. I no el va voler despatxar fa dos anys.

Hem demostrat portar una línia. Ho vam fer amb Eusebio al seu dia. I després amb Míchel. Si en aquell moment jo hagués cregut que Eusebio no era l’entrenador, ho hauria fet. Però sentia que era la persona, ho sentia així. Sentia que ell ens havia portat a aquest procés i era molt feliç. Es mereixia poder-lo acabar i es mereixia, sobretot, que jo lluités per ell.

Tot i que aquella aposta per Eusebio fins a l’últim dia li costés car al club. I a vostè.

És clar. I el primer que he sentit aquesta decepció he sigut jo. Però entenia que ho havia de fer. Al club i a mi ens canvia totalment la vida perquè hem de tornar enrere, a començar un altre cop. Tot això és molt dur, però sempre he sigut conseqüent amb el que vaig fer.

¿Què passa llavors?

Doncs que aquest descens em porta a un moment molt complicat per a mi. ¡Però molt! Aquí sí que he de reconèixer que hi ha una persona capital. És capital perquè m’ajuda molt.

¿Qui és?

És Pere Guardiola, el propietari. Aquí vaig notar un moment de cansament físic, emocional, d’estrès. Era el cinquè any i els traumes no paraven. En comptes de sentir-me sol i de tornar a començar una cosa que era duríssima perquè els jugadors, tot i que tenien contracte, se’n volien anar. Havia de buscar un entrenador per pujar sí o sí perquè el pressupost seria important. Ja veia que aquí tothom volia sortir del mig. I el Pere el primer que va fer va ser portar-me a Rialp amb Pep Guardiola i David Torras, el director de comunicació del club. Em va portar amb la meva família, els meus fills, els seus, amb tothom... Això em va donar molt suport, molta energia perquè em vaig sentir acompanyat. Ser allà amb el Pep, veus que les coses van molt més enllà perquè és una cosa humana, pròxima, de pell. Aquí em vaig tornar a enganxar i crear un projecte.

Però no va sortir bé.

Hi havia un pressupost important, havíem fet vendes com la de Portu. Però vaig fer el pitjor mercat de la meva vida.

¿Per què?

Perquè així ho sento. Sí, vaig fer el pitjor mercat de la meva vida. Vaig anar a la cosa segura, al que complaïa la gent i no a mi. Aquest va ser un dels errors més greus de la meva carrera.

Més que el descens a Segona.

Sí, més. En aquest mercat no vaig estar bé. I ens vam quedar a les portes de l’ascens, jugant en pandèmia, va ser una altra patacada duríssima. Tornàvem a tenir-ho a l’abast, però l’expulsió de Stuani i el gol de Pere Milla de l’Elx en l’últim minut quan ni havien passat del mig camp. ¡Però és el futbol! L’any següent, tres quarts del mateix. Vam arribar fins a l’últim dia, guanyem 1-2 al camp del Rayo i penses: ‘Ja està, tornem a Primera! ¡Tot fet!’ Doncs, no. I 0-2, tornes a caure. Estem parlant de quatre no-ascensos i un descens traumàtic. Estem parlant dels meus primers set anys a Girona.

¿Què pensava?

Doncs que, malgrat tot, era un èxit. Així me n’anava a casa i em deia: ‘Això és un èxit, viure això cada any. És un privilegi fer això’. Doncs som a Segona, sant tornem-hi, amb humilitat i treball. Aquí es veu la meva evolució. De com m’ho agafava al principi i com ho encaro després. En els primers anys, dic: ‘No ho viuré més’. I en els últims: ‘Vinga, vinga, és un privilegi ser on som’. I aquesta va ser la millor decisió de la meva vida.

¿Quina?

Doncs tornar a canviar. Oblidar-me del que deien o pensaven i tornar a ser jo mateix. Passar d’intentar pujar com sigui a crear un projecte amb què el club s’identifiqués. A ser fidel a mi mateix. A buscar el millor entrenador de talent i a buscar el talent possible, si és jove millor.

I truca a Míchel.

Sí, però hi ha una prèvia. Després del descens, vaig pensar a trucar a Míchel, el coneixíem del seu treball de metodologia al Rayo i teníem gent en comú, com Pablo Sanz i Albert Celades, havíem parlat d’ell. Me’n vaig anar fins i tot a veure partits del Rayo i veia un treball brutal en aquest equip. Era just després de la sortida d’Eusebio. Però em vaig fer enrere, no vaig fer cas del meu instint. I ell se’n va anar a l’Osca. Aquí ja vaig veure que era molt top, va pujar l’equip a Primera, però després el van despatxar.

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

Míchel portava set mesos a l’atur. Ningú havia pensat en ell. Ni de Segona ni de Primera.

Va ser molt senzill. El vaig trucar, vam tenir una reunió en un hotel de Barcelona. Em vaig presentar allà amb Santi Pou, Moreno, Hammouch, amb tot el meu equip de treball. Li vaig dir: ‘Ens pots aportar energia, talent, treball, metodologia...’ Va ser una xerrada molt normal, plena de naturalitat i ja es veia una persona molt pròxima i, alhora, tremendament exigent. Aquí va entrar Míchel en la meva vida. La cosa més meravellosa que m’ha passat. Ha sigut un procés dur, recordo les 12 primeres jornades. L’equip m’encantava, però no guanyava. Però és el més bonic d’aquesta història. És part d’un procés. I volia que la pilota entrés, una vegada i una altra. No se la treia de sobre. En aquell moment, estàs amb un entrenador valent. I ho veus. El més normal és quan les coses van malament treure’t la pilota de sobre. Avui som qui som per totes aquestes equivocacions. Si no ens haguéssim equivocat molt, no seríem aquí.