La contracrònica del Barça-Madrid: ‘(I can’t get no) Satisfaction’

Faltaven tres gols perquè els Barça-Madrid arribessin als 600 en els 255 clàssics que han disputat. Tots els números s’emblanqueixen: 103 victòries del Madrid, 100 del Barça i 52 empats, 299 gols del Barça i 301 del Madrid.

L’honor de segellar la xifra rodona li va correspondre al futbolista de moda de la Lliga, l’ànima del Reial Madrid, amb un doblet després que obrís el marcador Ilkay Gündogan: Jude Bellingham se’n va anar dos cops del malson que vivia amb Gavi, que el guanyava fins i tot en el xoc físic, i va allargar l’extraordinària inspiració que el guia, amb un gardela de lluny que va sorprendre Ter Stegen i una pilota rebotada que el va deixar sol davant el porter.

Bellingham es va emportar els llorers amb els dos gols i Gavi es va emportar l’admiració, sent un colós al camp malgrat ser el més petit de mida. L’afició va corejar el seu nom, convertit ja en un senyor futbolista que es va consagrar en la batalla en què es graduen els cracs. Ho és, i ja és el jove amb més clàssics a l’esquena, un indiscutible per a Xavi.

Gavi i Bellingham van compondre una de les parelles que van ballar pel camp, prop de la que unia Fermín amb Kroos –un altre duel clarament blaugrana– i l’Araujo-Vinícius.

Gavi era l’acompanyant de Gündogan com a mig centre, una variant que permet, entre altres coses, que un dels dos adquireixi la llicència per abandonar la posició. Per això, Gündo va ser el catorzè jugador a marcar de la plantilla. (Se sap que al Madrid només se’ls apunta Bellingham).

La proximitat de Fermín i Gavi va alliberar Gündogan d’exercir el joc brut. Va sortir net del clàssic: les faltes les feien els nens. Però també van crear. Fermín va tornar a disposar de dues ocasions i a lamentar el tercer xut al pal seguit.

Tres canvis va fer Xavi respecte a l’onze del Xakhtar. Canvis d’importància: va moure Araujo cap a la banda dreta per vigilar de prop Vinícius, cosa que va motivar que Cancelo s’avancés, i l’entrada de Christensen al mig de la defensa.

No menys rellevant va ser la desaparició d’Oriol Romeu, el mig centre que va ser substituït per Gündogan, tot i que ajudat per Gavi; quan es formava la parella per construir, Fermín i Joao Félix se situaven davant per compondre el quadrat, amb Cancelo d’extrem obert, Ferran al mig i Balde, que havia de completar la davantera amb les seves incursions.

Els canvis van alterar el dibuix del Barça. Cap dels sis lesionats va ser titular si bé cinc havien sortit a entrenar amb el grup la vigília. Lewandowski i Raphinha van entrar en l’acta i en el partit, no així Koundé, la recuperació més sorprenent. De Jong i Pedri van ocupar les mateixes butaques de la grada.

El Madrid es conformava amb el punt, i es va posar a defensar amb cinc després de l’entrada de Raphinha i Lamine Yamal. El seu primer xut va arribar a l’hora de joc, obra de Kroos, i aleshores el Barça havia marcat un gol, rematat dues vegades al pal i Kepa havia evitat una altra diana.

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

El barcelonisme va tributar un homenatge en tota regla als Rolling Stones, aclamats i aplaudits, com les cançons que van sonar durant el clàssic. Els compassos de ‘Start me up’ van preludiar l’himne blaugrana i van fer activar el mosaic.

Mick Jagger i Ronnie Woods van disfrutar de la jornada d’acord amb la seva gestualitat. Jagger no es va moure com en els escenaris però no es va estar quiet, regirant-se a la llotja. Més tranquil va estar Woods, i molt més Matt Clifford, responsable dels teclats de la banda. La llotja estava plena. Igual que la grada. Es va informar d’una entrada de 50.112 espectadors quan l’aforament oficial establert pel Barça a principis de temporada, era de 49.472 persones, amb la qual cosa es devien haver habilitat seients de visibilitat nul·la. Les primeres files de tot l’anell, entre 4 i 10, segons la zona, estaven tapades amb lones blaugrana.