Lamine Yamal: orgull i bandera adolescent del castigat barri de Rocafonda

Té uns deu anys i vesteix la samarreta del Barça amb el ‘8’ de Pedri, però s’excusa amb convenciment: «No, el meu ídol és Lamine Yamal». «M’agradaria ser com ell», remarca a la porta de l’Escola Rocafonda, al barri homònim de Mataró on va créixer la nova figura blaugrana. Els nervis del primer dia d’escola s’evaporen al preguntar pel seu veí més il·lustre: Yamal, fill de pare marroquí i de mare equatoguineana, va néixer a Esplugues de Llobregat (13 de juliol de 2007), però va arribar a Mataró sent una criatura després de passar també per Granollers. Els nens parlen d’ell amb els ulls com taronges, rendits. Somriuen a la càmera amb timidesa, dibuixant amb les mans el 304 que ha posat de moda amb les seves celebracions per la seva afecció a Rocafonda: fa referència al codi postal (08304). Es veu pintat a moltes parets. Els nens es divideixen en dos grups: els que saben fer el gest i els que no.

Es divideixen en dos grups: els que l’han vist pel barri i els que no. «Jo encara no l’he vist», reconeix el Nil posant èmfasi en l’encara. «Tots els nens estan entusiasmats. És un orgull, per a ells i per a tot el barri», assegura la mare. Prossegueix: «Està bé que de tant en tant surti una cosa bonica al barri, una flor, tot i que sigui molt de tant en tant. I si és relacionat amb l’esport molt millor, perquè és una motivació extra per als més joves. Perquè vegin que hi pot haver una altra sortida».

Rocafonda és un dels barris més castigats del Maresme: segons l’INE gairebé la meitat de les seves famílies estan en risc de pobresa i la renda mitjana és un terç de la del Centre o l’Eixample, dos barris rics de la ciutat. Es parla poc català: gairebé a cap bar es veu TV-3. És el barri amb més percentatge de vivendes de cinc membres (8,6% del total del barri), sis, vuit i més de vuit, segons l’últim Estudi de la població de Mataró (2022).

Ha crescut partint de la immigració: interior als 60 i els 70 i exterior des de finals dels 90. És l’únic barri de Mataró on la població nascuda a Catalunya no arriba al 50% (48%), pel 77%. Els nascuts a Andalusia encara signifiquen el 8,4%, mentre que els originaris de l’estranger són un 36% amb un clar predomini del Marroc: més de la meitat. És el cas del pare de Yamal, Mounir, molt conegut i en general molt apreciat a Rocafonda. En les eleccions municipals del maig Vox va obtenir un 14% dels vots del barri i va ser segona força: al Centre va ser la sisena (6%). La participació no va arribar al 50%.

En un bar pròxim, una dona de 45 anys, potser 50, lamenta que des de les institucions no s’estigui fent res per evitar que Rocafonda «s’enfonsi». «S’està destruint tot per la immigració, per la droga, per tot el que hi ha. El barri se’n va a la merda i ningú hi fa res. És un gueto». «Aquest noi s’ha convertit en un ídol per als més petits, un exemple a seguir. Quan ve el segueixen com una manada. És un orgull que reivindiqui que és de Rocafonda, perquè un barri tan desestructurat com aquest necessita que algú li doni veu. Almenys els nens que són tot el dia al carrer diuen ‘hòstia, doncs hi ha sortida’. O ‘es pot’», conclou. «Ja que hi ha pocs exemples bons, almenys que flueixi la llum i surti», diu una altra dona. «Que algú del barri faci esclatar una bomba així sempre està bé», diu un altre home.

Baixant el carrer de l’escola s’arriba a una plaça: tres homes pròxims a la trentena estan asseguts en uns bancs. Un insisteix que va jugar amb Yamal a Tercera Catalana. Un altre, amb una cicatriu a la galta, es menja un flam amb la tapa. A l’acabar, treu una ampolla de whisky d’una bossa. Són les 9.30 del matí. Contesta el tercer, parlant de Yamal: «A ell mai el veuràs com a aquest noi. Lamine tenia un camí diferent. Sempre ha pensat només en el futbol. Mai s’ha ajuntat amb la gent de mala fama». «Tant de bo continuï així. M’alegro que jugui al Barça, el meu equip. Abans d’arribar a Espanya el meu objectiu era jugar al Barça, tot i que també hagués anat al Madrid», assegura. Com ell, molts creuen el mar amb la intenció de jugar al Barça. «La gent de Rocafonda no és dolenta, eh», reitera abans d’acomiadar-se. La seva veu denota el pes de l’estigma.

A pocs metres hi ha El Cordobés, bar de capçalera del pare de Yamal. El Carlos, el cap, assenyala orgullós una paret amb una samarreta del noi del planter firmada. Se la va emportar el seu pare: «Són gent molt de barri. El Lamine és un tio normal, molt humil. No se li ha pujat res als núvols. Continua sent el mateix». Coneix bé la història de Lamine, culer des de prebenjamins: «Va entrar a La Masia de molt jove. Els seus pares no podien donar-li cap educació perquè no tenien diners, i el pare va anar al Barça i els va dir ‘si voleu que continuï li heu de donar una educació’». L’avinguda Perú uneix la plaça Joan XXIII, on vivien, amb una estació de tren: «Els veia passar cada dia per anar a entrenar-se. Cada dia. El Lamine passava sempre agafant la mà del seu pare. No pagaven el tren perquè no tenien ni un duro».

A la plaça Joan XXIII, l’Abdul hi té una botiga de roba. També atresora una samarreta de Lamine. L’hi va regalar l’àvia del jugador, clienta habitual a qui s’adreça com a «àvia»: «És com la meva mare. És el millor regal que m’han fet». Segueix: «És la bandera del barri, un exemple bo. El barri està espatllat. Ple d’exemples dolents». En una cantonada de la plaça, l’Arabia, la perruquera de l’àvia, diu que els seus fills presumeixen de viure al barri de Yamal.

Es passava el dia perseguint la pilota a la plaça, el pati de casa seva. Abans era de terra i ara és de ciment, i està prohibit jugar a futbol. També va passar hores en una pista de futbol que està a 300 metres. Entre un lloc i l’altre el seu tiet Abdul regenta una fleca aràbiga. Al cartell exterior hi ha un muntatge amb una imatge de Yamal sobre el Camp Nou que va preparar fa uns anys. Ell estava convençut que algun dia arribaria al Camp Nou pel seu talent. Admet que és del Madrid, com el pare, el seu germà, com molta gent de Rocafonda, però que s’ha posat moltes vegades la samarreta del seu nebot. Celebrarà els seus gols, tot i que siguin al Madrid.

Notícies relacionades

“Abans que escalador vaig ser nedador professional”

Rubiales treu pit en la seva declaració davant la jutge

A l’interior de la fleca té penjat un pòster amb els números 29.04.2023 i 83’48’’, el dia i el minut del seu debut amb el Barça: contra el Betis (4-0). Tenia 15 anys, nou mesos i 16 dies: es va erigir en el debutant més jove de la història del club en LaLiga. Ara tindrà l’honor de ser el jugador més precoç a jugar amb la selecció.

El seu xòfer és el seu cosí Mohamed, de 28 anys i fill de l’Abdul. «Tinc feina per als dos pròxims anys com a mínim», diu, rient, abans de parlar de Yamal: «És normal, com sempre. Ell no es posa nerviós. Sempre té els peus a terra». Un dia, de camí a un partit, van idear la celebració del 304 amb un amic comú, després d’«una estona de proves i malabars amb els dits». Compta els dies perquè Yamal pugui fer la celebració per primera vegada amb el primer equip, amb el seu primer gol. I mostra orgullós la samarreta d’aquesta temporada que li ha regalat el seu cosí. Encara no està firmada: «Ja me la firmarà. No hi ha pressa». Però Lamine Yamal sí que sembla que en té.