Jorge Vilda, a l’ombra de l’èxit

Se’n va anar d’Anglaterra, després de l’Eurocopa, assenyalat. I sortirà d’Austràlia, campió del Mundial, reforçat. No obstant, Jorge Vilda (Madrid, 1981) continua sent el mateix, però diferent. El seu petó a la Copa del Món amaga tota una història de llums i ombres.

Va aterrar a Nova Zelanda en el pitjor moment de la seva carrera com a seleccionador. Tot i que ningú ho va arribar a reconèixer, diverses jugadores que van quedar en quinze havien demanat la seva destitució deu mesos abans, entre tantes altres millores de condicions que, majoritàriament, sí que s’han donat. Consideraven que hi havia d’haver un canvi a la banqueta per deixar de participar i començar a guanyar. I només algú amb el seu grau d’amor propi –una qualitat tan positiva com negativa en excés– és capaç de seguir així, com si res, i ficar-se al més gran dels aparadors fent-se el desentès i amb un somriure. Va acabar sortint-ne victoriós.

El mateix... però diferent

Jorge Vilda ha sigut el mateix que a Anglaterra. Es va emportar al Mundial les seves i altres que necessitava. Va entregar el braçalet a tres futbolistes de la seva confiança i li va treure a Irene Paredes, Alexia Putellas i Jenni Hermoso, quan no hi ha millors capitanes que elles. Li van preguntar –li vam preguntar–, una vegada i una altra, per com es gestiona un vestuari en un torneig així sabent que les seves jugadores havien demanat el seu cap. I va respondre, una vegada i una altra, amb evasives o amb tòpics, agraint, sobretot, el suport del president Luis Rubiales, el seu gran valedor.

Va dir que té vint-i-tres pilotes d’or al seu equip. Vint-i-tres capitanes. Va parlar públicament de Missa Rodríguez sense explicar-li, prèviament, que no jugaria els vuitens –ni els quarts, ni les semifinals, ni la final–. Maria Pérez, la seva «aposta personal perquè del que tenim és el que més se sembla a Busquets [oblidant Patri Guijarro]», va disputar vint-i-sis minuts en tot el Mundial, amb la victòria a vuitens ja segellada.

No obstant, en aquest torneig hem vist un Jorge Vilda diferent, alhora. Un que es va jugar la pell –perquè sí, perquè si li hagués sortit malament el seu experiment contra Suïssa potser faria una altra cara– revolucionant l’onze a vuitens. Sabia el que feia. Que va decidir asseure –per sempre– Missa i posar Cata Coll, que va acabar resultant una de les millors –sinó la millor– portera del torneig. Que va donar pocs minuts a Athenea, a Esther, a Irene Guerrero i fins i tot a Ivana després de la lesió, totes elles també de la seva confiança. I que les va deixar participar a totes –menys Enith Salón– d’una manera o d’una altra. Que va fallar en algunes decisions, amb onzes i canvis, però va encertar en d’altres. Els quarts es van guanyar des de la pissarra. I, tot i que compta amb moltes de les millors jugadores del Món, ell també ha tingut la seva part de mèrit.

¿I ara, què?

Notícies relacionades

Iziar Martínez, la promesa espanyola de l'escalada que viu com escala, “sense comparar-me ni mirar resultats”

El Madrid rep un bany de multituds per celebrar la 15a

Darrere d’aquest somriure i seguretat en si mateix, hi va haver uns dies en què no va donar per descomptat que continuaria. En la primera prèvia postderrota contra el Japó. Va entonar el ‘mea culpa’ amb un «el responsable soc jo» i sobre el seu futur va dir «no és temps de pensar-hi, no penso en l’endemà».

Si vol, seguirà. Gairebé segur. Perquè la Federació va apostar per ell quan ni els resultats ni el vestuari l’acompanyaven i ara, després de vuit anys, ja té un títol. I quin títol. Li queda un any més de contracte i el seu gran desig és disputar uns Jocs Olímpics. Però ja veurem què fa. Perquè Vilda continua sent Vilda. I tot i que de vegades és massa previsible, també és una capsa de sorpreses.