Espanya, de l’impossible a l’impensable

«Guanyar el Mundial», sempre va sonar a desig impossible, a anhel impensable en boca de les jugadores de la selecció espanyola. Però les de Vilda han conquistat la Copa del món jugant a futbol, llançant la pilota a la gespa i desplegant una riquesa tècnica que les emparenta, no només en el palmarès, a aquells campions del món del tiqui-taca a Sud-àfrica. Perquè aquesta Espanya, més enllà de l’èpica, no s’ha trobat amb cap selecció futbolísticament millor en tot el Mundial, tret d’aquella golejada reactiva contra el Japó. I per això aquest títol, més allà de l’aspecte heroïc de la conquista, és un enorme acte de justícia futbolística perquè ningú ha tractat millor la pilota. La història dirà que un gol d’Olga Carmona, una cop més la sevillana, va elevar a l’Olimp aquesta selecció que suma aquest èxit a la llista de grans gestes d’un esport espanyol, que hauria de deixar de mirar el gènere dels seus protagonistes per celebrar-ho d’igual manera a les grades, els carrers i els mitjans de comunicació.

Desconec si Jorge Vilda és molt intel·ligent o al contrari. Però el pols que manté amb les seves jugadores ha convertit aquest Mundial en alguna cosa més que una qüestió esportiva per a unes futbolistes que ha desafiat a demostrar que es pot guanyar «malgrat el teu seleccionador». Més enllà de l’alegria contextual de l’èxit, la relació de Vilda amb les jugadores continua sent freda i estrictament professional. Una fractura que continua oberta i amb mala solució per al tècnic, perquè com advertia Napoleó «les batalles contra les dones són les úniques que es guanyen fugint». La seva tenacitat no coneix límits. 

«Guanyar un Mundial»

En aquesta Espanya caïnita en la qual molts dirigents esportius repetien no fa gaire que «l’esport femení ni és esport ni és femení», fa dies que llegeixen i escolten elogis a la selecció femenina de gent que no sap ni tan sols si és pronadora o supinadora. «Guanyin o perdin ja són campiones», repeteix un mantra que s’ha convertit en lloc comú d’aquestes columnes, opinions i editorials. Ara bé, si una cosa era important per a aquest grup és precisament això, demostrar que són capaces de «guanyar». Per això fa tota la vida que lluiten, per això es van enfrontar a Vilda. Per lluitar per títols, «per guanyar un Mundial», no només jugar-lo. 

Ningú dubta que més enllà del resultat esportiu deixaran un llegat amb l’ensenyament vital de la seva lluita contra el masclisme cultural i social a què s’han enfrontat al triar l’esport heteropatriarcal per antonomàsia, el futbol. Però com a esportistes que són, saben que la glòria de la victòria t’envolta per sempre, mentre la derrota és una taca que difícilment s’esborra. Per això des que van començar el Mundial només han verbalitzat un objectiu: «Guanyar el Mundial». Un propòsit que a alguns, a servidor el primer, ens semblava excessiu per confondre l’impensable amb l’impossible. Cras error. Afortunadament.

Per a aquesta final contra les angleses, el millor rival possible perquè hi havia comptes pendents i això afilava l’ullal de les nostres, Vilda va tornar a moure l’onze deixant Alèxia fora per col·locar Salma. Putellas ha viscut un Mundial discret, en el terreny futbolístic i el mediàtic. És un fet que li ha generat una indissimulada frustració. I el dia de la final el seleccionador es va encomanar a les seves jugadores més en forma. La lletania de l’onze que quedarà per a la història es recitava així: Cata Coll, Ona Batlle, Irene Paredes, Laia Codina, Olga Carmona, Aitana Bonmatí, Tere Abelleira, Jenni Hermoso, Alba Guerrero, Salma Palalluelo i Mariona Caldentey.

Trampa a Bronze, gol d’Olga

Espanya va demostrar des de l’inici que era millor amb la pilota als peus. Les angleses eren més agressives, més físiques. A la seva banqueta emergia la figura de Sarina Weigman, la druïdessa del futbol femení. En la nostra, Vilda, el «brivall». Les ‘pross’ van avisar amb un xut al travesser, però les espanyoles s’associaven bé per dins i es movien millor per fora. Van poder marcar en una jugada en la qual Salma i Alba van perdonar, però a la mitja hora Mariona va tendir una trampa a Lucy Bronze, lateral anglesa que juga amb ella al Barça, obrint la porta perquè sortís conduint cap a dins, on li van robar la pilota, portant ràpidament la jugada al seu carril, que estava buit. Llavors va aparèixer Olga Carmona per clavar un xut sec i ras avall, on més costa a les porteres. Gol que avançava Espanya i obligava Anglaterra a sortir a camp obert. A proposar més. A arriscar. Just el que no li agrada. Salma va fregar el segon bufetejant una pilota que es va recolzar en el pal d’Earps en l’última jugada del primer temps. Tot anava sobre rodes... 

Del vestidor sortia una Anglaterra més afilada, com no podia ser d’altra manera. Weigman posava en la gespa la seva jugadora més diferent, Lauren James, i acumulava més jugadores al mig per curtcircuitar Espanya. Eren minuts de serrar les dents i tenir paciència buscant els espais sense cometre errors. I ho van aconseguir sumant arribades que inquietaven les angleses. Fins al punt de generar un penal que va haver de ratificar Tori Penso acudint al VAR per una mà de Walsh en una arribada de Mariona. Però Jenni Hermoso no va poder batre Earps, que va encertar amb la intenció de la davantera del Pachuca.

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

Els contratemps van anar sorgint amb la inoportuna lesió d’una impecable Laia Codina, que va deixar el seu lloc a Ivana Andrés. Després d’un camí tan llarg i tortuós, no podia ser tan fàcil... Però les espanyoles es van mantenir fermes al darrere. El partit s’havia accelerat, tenia més revolucions, més anades i tornades. Espanya havia perdut el control de la pilota, però no de la final perquè les de Vilda sabien patir. Miraven de sortir tocant i refredar el partit davant l’exercici d’ímpetu anglès.

El quart d’hora final de descompte va ser un dolç epíleg per a una història digna d’un guió de Hollywood. Espanya va fer ample el camp, Alèxia va trepitjar la gespa i el partit va morir més a prop de l’àrea d’Earps que el d’una Cata Coll que mai va pensar que seria la portera titular de la campiona del món el dia que va pujar a l’avió a Barcelona camí de Nova Zelanda. Aquest triomf és una història de superació, de fe i de talent futbolístic que hauria de ser exemple per a un país que avui és una mica més plural. Són campiones del món, per més que ja haguessin guanyat el cor de totes i tots. Les noies ja tenen la seva estrella.