Keira Walsh, el cervell culer i ‘guardiolista’ d’Anglaterra

Hi ha futbolistes que estan tocades per una vareta. No hi ha cap altra explicació. Aquest talent, aquesta màgia que neix de les seves botes, no té cap altra justificació que no sigui per voluntat divina. Ara, aquest talent no serveix de res sense constància. I d’això Keira Walsh (Rochdale, Anglaterra, 1997) en sap una estona. La centrecampista, titular indiscutible al Barça i a Anglaterra, ha demostrat una vegada i una altra que res la tomba, que les dificultats són només sots en un camí ple d’èxits. I, a la seva prestatgeria, vol posar el trofeu del Mundial al costat de la passada Eurocopa aixecada. Per a això, aquest diumenge vol desarmar Espanya i proclamar-se campiona.

L’amor pel futbol li va arribar sense veure’l venir. Per a ella, veure el seu pare sortir de la seva petita llar a Rochdale cada cap de setmana cap a Maine Road amb la samarreta del Manchester City posada era habitual. La cita de cada setmana, el moment de culte on el seu pare se n’anava a aquest majestuós estadi on ella al cap de poc temps somiaria jugar. Durant la setmana, entrenava al jardí de casa amb les botes posades i la pilota ben enganxada. Sempre controlada, no fos cas que es perdés per allà.

El seu talent innat li va permetre avançar malgrat les objeccions d’aquells que, en aquella època, no entenien encara que el futbol no té gènere. Amb tan sols 17 anys es vestia amb la samarreta del club que la va veure créixer, per, uns quants anys després, amb 25, canviar l’skyblue pel blaugrana del club on sempre va somiar jugar. Tot es va posar al seu favor per arribar al Barça l’estiu passat. La lesió d’Alexia deixava un espai lliure en el centre del camp que no es podia assignar a qualsevol. Les citizens havien caigut eliminades de la Champions i la centrecampista anglesa acabava de ser nomenada la millor jugadora de la final de l’Eurocopa que va aixecar el conjunt de Sarina Wiegmann.

Prodigiosa amb la pilota als peus, Walsh sempre va tenir present els seus dos referents. «El meu pare sempre em deia que em fixés en Sergio Busquets i Pep Guardiola, perquè ell era un centrecampista defensiu. Em deia que els mirés. També vaig veure Yaya Touré, però jo jugo una mica diferent d’ell. I per descomptat, David Silva era el meu jugador favorit», va confessar en innombrables ocasions el far de la selecció anglosaxona.

Notícies relacionades

Flick critica De la Fuente per alinear Lamine Yamal lesionat

El Barça fa debutar Dabone, el nen de 13 anys cridat a fer història en el bàsquet espanyol

Poques jugadores tenen el talent individual de Keira Walsh. La seva gran qualitat la fa destacar en un centre del camp on es fa gran, ocupa espais i llegeix a la perfecció el joc propi i el del rival. Temporitza i interpreta les necessitats de l’equip amb una elegància reservada només per a les millors. La centrecampista destaca per mirar sempre endavant, buscant la jugadora allunyada, element molt important en la creació de joc per a l’equip culer. La centrecampista, igual que Bronze, comparteix vestuari amb la majoria de les futbolistes de la selecció espanyola al Barça.

Aquest Mundial, no obstant, no ha sigut tan dolç com Walsh havia imaginat. En el partit contra Dinamarca (segona jornada de la fase de grups), Walsh va haver d’abandonar el terreny de joc en llitera, després que el seu genoll fes un estrany. Van saltar totes les alarmes, a Austràlia i al Barça. Per sort, tot va quedar en un ensurt i la blaugrana va poder tornar per als vuitens de final contra Nigèria. Sens dubte, formarà part de l’onze inicial de Sarina Wiegman per a la gran final davant Espanya. No hi ha millor guia per a les angleses si volen sumar a la seva gesta aquest Mundial.