El Barcelona queda atrapat en un fangar

«Va començar amb una equivocació».

Pocs han despullat tan bé la sordidesa eròtica de la violència com Bukowski, que va utilitzar aquest grapat de paraules per començar la seva trajectòria novel·lística amb ‘Cartero’. Això anava de repartir. «Va començar amb una equivocació». I després, ¿què? Perquè Raphinha va deixar anar una plantofada a Gastón Álvarez en el minut 42, castigat amb la vermella, permetent que l’exèrcit del Getafe armat per José Bordalás no només se sentís impune, sinó satisfet pels resultats del seu pla. Raphinha va picar l’ham. I Xavi Hernández, desesperat en el crepuscle per tot el que s’havia viscut, va acabar també expulsat mentre proclamava que era «una vergonya». Un crit enmig del fangar en què va quedar atrapat el Barça en l’inici de la defensa del títol.

Joc subterrani

Aquest primer acte que va allargar 10 minuts el desbordat àrbitre de la batalla, Soto Grado –van ser 9 minuts més en el segon– no va trobar cap altre fil conductor que el joc brut. Que Damián Suárez, que ha fet carrera amb l’estopa per bandera, anés a totes no havia d’estranyar per molt que Lewandowski fes cara de sorpresa cada cop el defensor uruguaià el cascava. Va xocar molt més veure un noi de La Masia com Carles Aleñá adoptant amb summa facilitat els postulats bruscos de Bordalás. Quan els futbolistes se’n van anar als vestidors en el descans, el tècnic Xavi Hernández no va dubtar a retreure-l’hi de mala manera.

Mentre els jugadors queien, es recuperaven, i tornaven a caure –Gündogan va haver de refer-se d’un cop al baix ventre clavat per Damián–, la pilota era només un convidat estrany. El de menys a la trinxera.

Hi haurà qui pensi que és massa aviat. Que les conclusions, en realitat, no existeixen. Ni en el futbol ni molt menys en la vida. Tot pot canviar, fins i tot el que sembla inqüestionable. Només la mort hi és indemne.

Gavi va començar la temporada com a suplent. No hi va haver forat per al jugador més visceral i irracional en aquest quartet de migcampistes amb què el seu tècnic, Xavi Hernández, pretén seguir edificant la seva obra. 

Suplència de Gavi

Gündogan, l’excapità del Manchester City, és el fitxatge estrella de la temporada i qui ha d’oferir qualitat i determinació entre línies. No devia entendre res del que es va trobar a Getafe. Oriol Romeu, físic, emocional, és l’única àncora de l’equip en l’era post Busquets, i va saber adaptar-se al fang. De Jong, ja en el grup dels capitans, inclou massa camp, però aquest cop li va costar adaptar-se a un partit en què el ritme no el marcava la pilota, sinó les empentes. I sense Pedri, ja se sap, res funciona. Segueix al ralentí, com en tota la pretemporada. A Gavi li tocava esperar per recuperar l’ascendència en un equip que no pot prescindir del seu nervi competitiu. Amb el risc assumit que als camerinos la gestió dels egos és fonamental.

L’atac estàtic del Barça funcionava a càmera lenta. Sense espais pel mig, sense sortides pels extrems. Per l’esquerra, no hi havia ningú. I per la dreta, Raphinha, que estrenava el seu estatus d’indiscutible per la fugida de Dembélé, es va deixar derrotar per tots els dimonis del Coliseum, els aliens, però també els propis. Abans de ser expulsat per colpejar Gastón, com si estiguéssim en temps sense VAR, va disposar de la millor ocasió barcelonista en el primer acte. Va rematar de primeres després de ser habilitat per Kounde, però David Soria, primer, i el pal, després, li van negar el gol.

Xavi Hernández, desesperat a la banda, va entendre que havia de buscar sortides del laberint per l’esquerra. Va optar per Abde, segur que no necessitaria Christensen com a central. I va ser precisament l’extrem marroquí qui va mirar de donar sentit a una gran passada de Pedri, tot i que no hi va haver manera d’obtenir el botí.

El Getafe reculava. I Mata, en una altra de les accions sense sentit de la nit, i fins i tot sabent que portava una groga a la motxilla, va atropellar un Araujo reconvertit en carriler en una zona on no havia de passar res. Amb mitja hora per davant, els dos equips tornaven a disposar de les mateixes peces dretes.

Expulsat Xavi, no hi podia haver més resposta que la de l’adolescent Lamine Yamal. No hi va haver manera de canviar res, per molt que Iglesias xutés al peu d’Araujo dins l’àrea en un penal que l’àrbitre va negar per una mà prèvia de Gavi. Ja era el minut 103 d’una croada extenuant, però també delirant.

Notícies relacionades

Som de mar

El Barça vol el seu desè títol coper, a l’avantsala de la final de Bilbao

El Barça es va consumir en el núvol de Bordalás. 

El campió va tossir sang.