L’Aràbia Saudita: del seu historial d’abusos al pla d’Estat per dominar el futbol

Tots aquests fitxatges «són un reconeixement que el futbol és un esport nacional», explica Abdullah al-Arian, autor de ‘Futbol a l’Orient Mitjà: estat, societat i el joc bonic’. És, amb diferència, l’esport més popular no només a l’Aràbia Saudita, sinó al món àrab en general i, òbviament, arreu del món, i per això, d’alguna manera, l’Estat saudita es pot mirar de legitimar a si mateix al tenir una participació molt més profunda en el futbol», constata el també professor de la Universitat de Georgetown. Més enllà de presumir de tenir grans estrelles –«algunes encara a la cúspide de la seva carrera»– corrent sobre l’herba dels estadis saudites, l’estratègia persegueix objectius més importants. 

Injecció de diners públics

Des de principis del 2021, l’Aràbia Saudita s’ha gastat almenys 5.730 milions en acords esportius, gairebé el quàdruple de la quantitat anterior desemborsada en un període de sis anys, segons revela ‘The Guardian’. La irrupció del jove príncep hereu, Mohammed bin Salman, conegut per les inicials MBS, marca el punt de partida de la remodelació de la imatge que el règim wahhabita vol mostrar al món. «El futbol és part d’un projecte nacional molt més gran en què l’Aràbia Saudita ha invertit temps, sobretot des que MBS governa de facto el país, i que busca allunyar-se de la seva reputació anterior vinculada al conservadorisme religiós i presentar el país com un lloc modern, obert al turisme», assenyala Al-Arian a EL PERIÓDICO des de Qatar. 

Per aconseguir-ho, només fa falta una injecció massiva de diners públics per portar grans futbolistes i distribuir-los pels diferents clubs. El Fons d’Inversió Pública (FIP) saudita ja ha adquirit el 75% de la propietat dels quatre grans tradicionals: Al-Hilal, Al-Nassr, Al-Ittihad i Al-Ahli. Però, tot i que aquest model ja s’ha vist als veïns Qatar i els Emirats Àrabs Units (EAU), el règim saudita té un poder incomparable amb aquests petits estats. «És considerada, almenys dins del continent asiàtic, com una espècie de potència del futbol», diu Al-Arian. Per això, l’objectiu dels saudites és ampliar la seva àrea d’influència i anar més enllà de l’àmbit regional per triomfar en el futbol global.

Deixar de parlar de drets humans

«En realitat, el que busquen és canviar el focus de conversa sobre el seu preocupant historial de drets humans i normalitzar un Estat que, almenys durant algun temps després de l’assassinat del periodista [dissident] Jamal Khashoggi, s’enfrontava a l’aïllament, i la gent es negava a fer negocis a l’Aràbia Saudita», recorda l’investigador. Ara aquells temps resulten llunyans. «Almenys, en la memòria. Ara, tenim atletes que són models a seguir arreu del món, que són símbols de màrqueting massiu i marques globals, que s’estan barallant entre si bàsicament per anar allà», lamenta. «Hi ha certa preocupació que això s’estigui utilitzant com una manera d’emmascarar alguns d’aquests elements problemàtics», afegeix.

Mentre els grans futbolistes s’embutxaquen xifres inassumibles per jugar en una lliga que, per ara, continua sent menys competitiva que l’europea, però més que la nord-americana i la japonesa, les autoritats saudites continuen sent les autores d’un dels pitjors historials d’abusos contra els drets humans de la seva ciutadania a tot el globus. Entre celebracions pomposes davant un nou fitxatge, «no veiem cap responsabilitat o canvi en aquestes polítiques», remarca Al-Arian. «A més, tampoc és un model sostenible i temo que, a llarg termini, podria generar un revés per al desenvolupament i l’evolució graduals del futbol saudita perquè és una espècie d’explosió a curt termini de talent que ve de l’exterior, però no es tracta de construir un llegat que es mantindrà en el temps», apunta. 

«Rendibilitat abans que integritat»

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

Al-Arian defensa que, tot i que els números saudites són impressionants, no s’ha d’oblidar que la «mercantilització del futbol va començar a Europa i als Estats Units». Però és difícil per als països àrabs que els seus negocis deixin de ser jutjats amb aquesta doble vara tan pròpia d’Occident. «Cap de les acusacions fetes a Qatar durant la celebració del Mundial, malgrat la veracitat de totes, se li van fer a uns Estats Units que van guanyar la seva candidatura mentre Trump era president del govern i hi havia prohibicions d’entrada a la ciutadania de països musulmans, casos d’intolerància i abusos dels drets humans, i altres escàndols», apunta. «És com si la política s’eliminés immediatament dels esports en el moment que entrem en el futbol dels continents europeu o americà», reflexiona el professor. 

Els països del Golf, amb l’Aràbia Saudita al capdavant, han perfeccionat la tècnica de l’‘sportswashing’. És a dir, d’emmascarar els seus abusos als drets humans i de millorar la seva imatge a través de l’organització d’esdeveniments esportius, la compra de clubs de futbol i els fitxatges de les grans estrelles. Però són molts els participants en l’estratègia. I alguns són models a seguir a escala global. «Quan ens fixem en el futbol, es tracta d’una conversa difícil que no gaire gent vol tenir perquè, en última instància, ens n’adonem que es prefereix la rendibilitat i la comercialització en lloc de l’equitat i la integritat de l’esport per si mateix», afirma Al-Arian.