Abans de Carlitos Alcaraz, celebrem Carlitos Rodríguez

Ja està. No fa falta res més. És ell. És el següent. És el noi en qui hem de creure. És el jove que ens tornarà a ficar en el Tour durant els pròxims anys. Ja tenim el nostre Carlitos del ciclisme, ja tenim el xaval que ens tornarà a convertir en gent important en el pilot dels millors. No cal donar-hi més voltes, ni tan sols saber-ne de ciclisme per comprovar, per endevinar, per intuir que aquest noi, Carlos Rodríguez, que va acabar setè de la Vuelta a Espanya després de sobreviure a una caiguda en què va semblar que l’hagués atacat una manada de lleons, serà el noi que ens tornarà a portar a la glòria, al cim dels Camps Elisis.

El que ahir va fer aquest jove d’Almuñécar (Granada), de 22 anys, és digne de figurar en les pàgines més brillants del ciclisme, ja que no només va pujar ja al podi del Tour 2023, sinó que va resistir davant els més grans, Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar, als que va plantar cara i, a la meta, els va derrotar amb totes les de la llei i un impressionant final de caníbal. Carlitos, ‘don’ Carlos, el senyor Rodríguez, va fer una etapa intel·ligentíssima, no només ficat, amagat, aguantant, en el pilot escapat on anaven els 20 millors ciclistes de món, sinó que va suportar i va permetre i va manar, primer del Jumbo Visma i, després, l’atac de l’Emirates.

Amb molt de cap

Amb molt de capAmb cap, amb cames i, al final, amb la distinció d’un campió històric («¡gràcies, gràcies, gràcies a l’equip! ¡gràcies, gràcies, gràcies a Jonathan Castroviejo, el meu company, que ha baixat fins a tres vegades al cotxe de l’Ineos per buscar-me aigua!»), Rodríguez va demostrar que té més d’un Tour a les cames i que no té pressa per treure’l. Potser estigui mesurant cada un dels seus passos, potser està pensant que encara ha d’aprendre moltes coses de com es comporta la serpentina de colors d’una prova per etapes, potser estigui acumulant experiències per, arribat el moment, que pot ser l’any vinent, o el següent, o el següent i per què no, fins i tot els 10 següents, convertir-se en el nou i futur groc espanyol.

Feia cinc anys que no guanyàvem una etapa del Tour i, en sis dies, n’hem guanyat tres, la de Pello Bilbao, la de Ion Izaguirre i aquesta tercera meravella (del món del ciclisme) que és Carlitos Rodríguez, qui sap si com aventis de la conquesta, a Wimbledon, del Carlitos murcià, de Carlos Alcaraz, un altre que déu-n’hi-doret, un altre que ens té pendents de la televisió i fent salts al sofà.

Bidons de vida

Notícies relacionades

Flick critica De la Fuente per alinear Lamine Yamal lesionat

El Barça fa debutar Dabone, el nen de 13 anys cridat a fer història en el bàsquet espanyol

Era en la llista de sorpreses, era en la llista de candidats al top 10, és en la llista dels futuristes i dels grans fitxatges, però el que ha fet avui Rodríguez només és a l’abast dels grans esportistes, dels immensos i prodigiosos ciclistes com Vingegaard i Pogacar a qui ha derrotat i a qui els acaba d’enviar un missatge molt dur: soc aquí, ja soc al podi del Tour, he arribat per quedar-m’hi i us lluitaré les pròximes rondes franceses.

I, repeteixo, ho va fer per la porta gran però, a la meta, va ser el més modest de tots. Va córrer, va pujar, va baixar, va esprintar, va rodar, va manar i va vèncer, tot i que va reconèixer que, en principi, no era el seu objectiu. Va estar a punt de caure un parell de vegades, va comentar. I no vol el triomf per ell, el vol per al seu equip, al que va agrair tota l’ajuda i més. Per això va nomenar el seu col·lega Castroviejo, ja que es tractava de l’‘etapa reina’ del Tour ¡així que no va guanyar qualsevol cosa, no, va guanyar la més gran! i per això aquests bidons d’aigua van ser, potser o així ho va creure el granadí, els que li van donar vida, aire i frescor per acabar doblegant els dos millors ciclistes del món.